Dopatge

Ja sé que aquests dies el que es porta és parlar d'espies, però com que fa dies que hi faig tombs, tinc ganes de parlar-ne. Em refereixo al fenomen del dopatge, de les trampes en l'esport.

El dopatge se'ns presenta com un element que condiciona determinada igualtat en la competició, com un pacte trencat de l'esportista amb l'esport. Una mena de trampa. Deixant de banda lo bo o dolent pel cos que pot ser dopar-se, em pregunto per què l'esport es fixa en això i no pas en la resta de desigualtats que hi ha en una competició?

Els Jocs Olímpics són vistos com l'acció suprema d'igualtat entre esportistes, el temple immaculat de la competició d'atleta a atleta. Quina igualtat?!, la que no contempla el palau de vidre en que entrena un nen francès o anglès que, als set anys, ha estat seleccionat per experts per treballar en les millors condicions les seves facultats físiques. Amb els millors entrenadors, el millor equipament, les condicions socials adequades que preveuen adaptar l'escolarització a ser el gran atleta que glorificarà el país, amb el plat –absolutament equilibrat– a taula a l'hora d'esmorzar, dinar, berenar i sopar? Igualtat amb qui? Amb aquell noi uruguaià que durant el dia estudia, al vespre reparteix pizzes per pagar-se els estudis, i quan troba una estona es calça les bambes que pot per anar a córrer i així poder entrenar-se? O el kenyà de 10 anys que manté la família, que corre perquè fuig dels depredadors animals o a vegades humans? Que no sap el que és el plat a taula perquè en el millor dels casos no hi ha taula? I que segurament correrà descalç o amb calçat fet amb rodes d'automòbil? Aquesta és la igualtat amb què el comitè olímpic internacional tracta un cop cada quatre anys els atletes que competixen en uns Jocs Olímpics.

Tot fa olor d'hipocresia. I resulta que ens fixem en el dopatge? És com en tot, fum per tapar el que realment cal regenerar. I jo m'he fixat en l'esport perquè sembla que sigui un camp immaculat ple de mites. A veure si també el sacsegem una mica.