Invertebració crònica
Tot passa i res no dura, ja se sap; però hi ha èpoques que tot passa més de pressa i van pel pedregar institucions que semblaven sòlides i ben fixades. Qualsevol hauria pensat que una monarquia instaurada per una dictadura basada en una victòria castrense podia viure tres o quatre generacions, però heus aquí que ni els cronistes de societat troben ara arguments per defensar-la. Si aguantem uns quants anys, no pararem de fer-nos la mateixa pregunta: com es podia fer tot tan malament? Ara diu que l'empresa Certamen Miss España, després de perdre la llicència per participar en l'elecció de Miss Univers, ha fer concurs voluntari de creditors. Què més pot passar? Ni tan sols una desfilada aparentment innòcua de noies de bon veure seleccionades per províncies sap organitzar aquest país? Deia Vázquez Montalbán que la unitat espanyola es fonamenta en la Guàrdia Civil i en la lliga de futbol. Al cap dels anys, una frase que semblava una broma forçada, acaba adquirint categoria de veritat històrica. Hi ha, sobretot, és clar, la caixa única de la seguretat social, que el dia que deixi de rajar, es veuran insurreccions cantonalistes a cada comarca, però l'articulació sentimental d'Espanya recau només en l'oci compartit i en l'ordre públic com més va més precàriament assegurat per uns cossos policials no prou ben governats. La idea, a Catalunya, que l'escampeig de rumors i imputacions de pràctiques corruptes és la resposta a l'anomenat procés sobiranista plantejat, a hores d'ara en termes només teòrics, pel catalanisme polític, conté un cert deliri de grandeses, ja que no hi ha partit judicial espanyol sense tràfic d'influències i dirigents processats. La tendència no ha parat d'augmentar des del temps de Juan Guerra i, és clar, tot s'aprofita; però el que seria sorprenent és que n'estiguéssim exempts. Ara bé, és difícil escampar fems sense embrutar-se les mans. Després de veure com els polítics s'han fet rics multiplicant els nostres problemes, només faltaria veure'ls dedicats a espiar-se els uns als altres i a fer-se xantatge amb càrrec al pressupost. Les interrelacions entre totes les instàncies de l'Estat no permeten tacar algunes reputacions sense esquitxar-les totes, i pot passar que mirant de dissuadir molts catalans de seguir un lideratge sobiranista, no facin altra cosa que afegir arguments a la seva, com en deia Montilla?, desafecció. Que fluix queda el terme, ara.
