Periodisme i pluralisme
Els governs i els partits prefereixen una premsa dòcil i domesticada
La grandesa i la misèria del periodisme deriven de la seva condició de mirall trencat del present. No hi ha altra professió que visqui de la voluntat de descoberta permanent de les veritats ocultes. Tot i reconeixent el caràcter essencialment efímer i provisional de la seva veritat, el periodisme no deixa de ser admirat en les societats obertes. Allò que admiren uns i temen els altres és aquella qualitat que ja li detectava Walter Lippmann: la premsa és el “reflector de llum” que es mou per totes bandes per rescatar de l'obscuritat els episodis ocults i posar-los a disposició de la visió pública. Llum, taquígrafs, visió, revelació, transparència... Il·lusions col·lectives de màxima actualitat!
Escrivia en l'anterior article que davant els escàndols de gran magnitud que vivim al Regne d'Espanya, potser els ciutadans i ciutadanes retrobem la fe, sovint perduda, en la premsa i el periodisme. La qüestió és quines garanties ens ofereixen els media per dipositar en ells, enmig de tanta foscor i de lluites ferotges, el nostre crèdit? ¿Tenim a disposició un sistema de mitjans d'informació que respongui als principis fonamentals d'independència i de pluralisme? Aquesta preocupació no és privativa d'una conjuntura espanyola i catalana marcada per una crisi econòmica i política profundes. És també un problema candent a tot Europa.
En abstracte, hi ha acord total en democràcia sobre el paper imprescindible dels media i del periodisme com a institucions essencials per a l'exercici de les llibertats d'expressió i d'informació, sense les quals no hi ha opinió contrastada ni participació en les decisions polítiques. El problema rau en quines mesures poden garantir l'exercici d'un periodisme responsable, independent i plural.
Històricament, l'exercici responsable del periodisme s'ha vist amenaçat o laminat pels dos grans poders, el polític i l'econòmic. Els governs i els partits prefereixen una premsa dòcil i domesticada. Els amos dels mitjans tenen tots vocació de magnats de la comunicació i, per tant, aspiraran a la concentració i al monopoli de la informació (i de la publicitat). Entre els dos murs, entre l'ambició de poder i el temor a la precarietat, la professió periodística dóna sovint una imatge penosa, entre el servilisme al servei dels poderosos i el vedetisme a les pantalles de l'espectacle fútil o obscè. A tot això, ara un nou desafiament ve a complicar la definició del periodista: la irrupció de la web 2.0 i la facilitat d'accés dels particulars a les xarxes sembla diluir la figura i la missió tradicionals del periodista. Qui és avui periodista?
A Europa, com he dit, aquests temes són motiu aquests dies d'un activisme renovat. S'acaba de posar en marxa una iniciativa ciutadana europea (www.initiative.org) que vol aplegar més d'un milió de signatures per aconseguir justament això: una directiva a favor de la llibertat i del pluralisme dels media. La UE ha fet públic, al gener, un informe estratègic del High-Level Group on Media Pluralism and Freedom (A free and pluralistic media to sustain European democracy), que s'afegeix a un anterior informe del EU Media Futures Forum (Fast-forward Europe: 8 solutions to thrive in the digital world) sobre la potenciació dels continguts dels media en l'era digital. També la Unió Europea de Radiodifusió ha fet un breu informe propi (Media Freedom and Pluralism), i ha destacat la importància del servei públic de ràdio i televisió a Europa en la preservació dels valors de llibertat i pluralisme.
Una de les propostes, si més no curioses, de l'informe Media Futures és la de crear un premi europeu del periodisme de qualitat en tres àmbits: audiovisual, premsa de paper i premsa digital. El Fòrum fa patent el seu desig que aquest premi “pugui esdevenir amb el temps tan prestigiós com el Pulitzer als EUA”. Benvingut premi si és per dignificar la independència, el pluralisme i, en definitiva, la qualitat del periodisme.
