José Antonio

Cap a l'any 1932, i no l'erro, les Corts Republicanes de Madrid votaven l'Estatut de Catalunya, entremig d'un bon vitricoll perquè en aquelles corts ningú no s'aguantava els pets i sortien com sortien, la cremor de la guerra ja estava cantada.

El fet és que s'hi feia protagonista un energumen que li deien el Royo Vilanova que no se n'aguantava cap i els engegava com li sortien. Entre d'altres filigranes dialèctiques el tal senyor va sortir en dues dites que es feren famoses.

Mierda para el Estatuto.

Muera Catalunya.

Fou llavors que es va alçar el José Antonio. Per dir-ho tot, el seu nom sencer era José Antonio Primo de Ribera i Sáez de Heredia, marquès d'Estella. Nogensmenys però fundant la Falange amb José Antonio ja passava. El xicot era un gran orador i va respondre al Royo Vilanova amb un discurs que els falangistes catalans feien sortir quan va entrar el Franco i que després va desaparèixer dels ajuntaments.

El minyó feia un elogi de Catalunya, polit i sincer, dient al Royo que no podia dir “muera Catalunya” perquè Catalunya era una part d'Espanya. Tant se val després d'aquest elogi va venir el que en podríem dir el “tío Paco con las rebajas”, el xicot va acabar dient que votaria contra l'Estatut perquè quan una part d'Espanya es vol separar val més lligar-la curt.

Els polítics d'ara no tenen res de l'afecte sincer que tenia el José Antonio per Catalunya, si gosessin més d'un sortiria amb els del Royo Vilanova.

Però potser que s'ho pensin.

El problema de Catalunya no el resoldran a garrotades, com més ens piquin més separatistes faran i ho entendreu. Si hem de ser espanyols a base de garrotades, per aquesta no hi passaria ni la madre Maravillas.

Jo penso que mestre Rajoy va tenir un error dels grossos, havia d'acceptar el pacte fiscal per començar i havia d'acceptar de tractar-nos com a persones i no a garrotades com les que donaria a un gos que vol fugir.

A les bones només hi ha una sortida, deixar el garrot.

Els catalans sempre diem que “parlem-ne”.