Picar portes

Geolf Cowling, que ha estat cònsol del Regne Unit a Barcelona entre els anys 2002 i 2005, deia a Vilaweb fa uns dies que, si vol aconseguir un estat propi per a Catalunya, la Generalitat ha d'anar a picar portes a l'estranger molt més sovint del que ho fa. “Si no piques portes, no s'obriran. S'ha de sortir allà a fora i provar-ho”, hi afegia Cowling. Durant molts anys, el catalanisme ha estat picant ferro a l'interior del país, tot i que molts dels que estaven picant ho feien convençuts que era impossible arribar davant de les portes on sembla que som avui. Si ho recorden, els escèptics deien molt sovint als catalanistes que estaven picant ferro fred, cosa que volia dir que el seu objectiu era un objectiu impossible. És clar que hi havia també alguns catalanistes que els semblava que ja feien prou, ni que fos perquè, de tant en tant, emprenyats com estaven de sentir el soroll d'aquest picament, alguns dels partidaris de l'espanyolització de Catalunya els picaven la cresta. Però, passats els anys pitjors del franquisme, molt sovint no era així. Convençuts que tots els catalanistes picaven ferro fred, escèptics i espanyolistes de pro es limitaven a repetir aquesta sentència, mentre miraven cap a una altra banda. A tots aquests hi hauríem d'afegir aquells que estaven convençuts que la lluita important, en majúscules com si diguéssim, es feia en un altre camp de batalla. I ho deien amb el mateix convenciment amb què uns altres veuen incompatible que algú del PP no invoqui la Constitució o no digui “la resta d'Espanya”, cada cop que parla de Catalunya. Avui, els escèptics han minvat molt, molts dels espanyolistes continuen jugant un joc brut, molts catalanistes piquen més fort que mai i alguns d'aquells que estaven convençuts que la lluita important passava en un altre camp han trobat el seu nou camp de batalla en la lluita contra els desnonaments i els bancs i les caixes. I n'hi ha que ho defensen com si el dret a tenir un habitatge propi fos diferent del de voler tenir també un país propi.