Cuba: entre el blanc i el groc

Gràcies a la premsa, dimarts passat vam tenir la notícia de la tràgica mort de Mariano Arroyo, un capellà de la diòcesi de Madrid que treballava –de missioner– a Cuba. Concretament, a la localitat de Regla, on hi ha un santuari de culte catòlic. La mateixa premsa ens feia saber que a Cuba hi treballen 340 capellans catòlics i 600 religioses; la meitat dels capellans són espanyols; de les religioses, la notícia no en deia res. Hi ha, doncs, a Cuba un contingent important de missioners i missioneres catòlics. Si no fos per notícies com aquesta, tan trista i desconcertant, probablement no en sabríem res. Ja ve just que sapiguem algun detall de la mort de Mariano Arroyo: apunyalat i estrangulat. Ja és la segona vegada que passa un fet semblant. Es dóna el cas que un altre capellà va morir en circumstàncies semblants el mes de gener d'aquest mateix any. I per acabar-ho d'adobar, no només era espanyol i de la diòcesi de Madrid, com Mariano Arroyo, sinó que era amic personal seu. El seu millor amic, probablement. Només cal dir que va ser el mateix Mariano qui, amb la seva insistència, va influir en la decisió d'anar a treballar pastoralment a Cuba, on tindrien la possibilitat de veure's sovint. El que no podia imaginar Mariano és que seria precisament a Cuba on deixarien de veure's per sempre. El seu company, tal com hem dit, va morir de manera premonitòriament tràgica: apunyalat i estrangulat. Violència i acarnissament. És tot el que sabem. I ho sabem, no a través dels mitjans de comunicació de l'Església, sinó gràcies a la premsa lliure, tan criticada i bescantada per la mateixa Església.

Des d'aquest espai, aprofito l'avinentesa per enviar el meu sentit condol a les respectives famílies dels dos missioners. Amics l'un de l'altre, però amics també, en sentit ampli, de tots els que ens dediquem a l'Església. Per regla general, en casos així, acostumem a fer el mateix que els germans Castro: muts i a la gàbia. Les dues morts, tan semblants, es presten a tota mena de suposicions. Obren moltes hipòtesis. Es presten a un munt de preguntes. I la resposta, en cada cas, només pot ser una. Però quina? No la sabem. Se sabrà algun dia? De moment ni tan sols sabem la causa de la mort del primer dels dos capellans assassinats a l'illa, no ben bé de la calma, com la Mallorca de Rossinyol, però sí de la «seguretat garantida» per la dinastia Castro. A Cuba, segons ha declarat Raúl, no existeix la premsa groga. És exclusivament vermella. Més raó encara per indagar a fons dues morts violentes.

Expressar el condol és un dels costums més antics de la humanitat. En la cultura cristiana, ja no cal dir que, a més a més, és pràcticament un imperatiu: «Estimaràs els altres com a tu mateix.» Això que sembla tan difícil esdevé relativament fàcil quan es tracta de doldre's amb algú de la pena que l'afligeix. Ara bé: una cosa és compartir el sentiment de dol i una altra de força més complicada és expressar-lo públicament. Aquí ja hi intervenen un munt d'interessos –de tota mena– que ho compliquen tot. M'estalvio de numerar-los, perquè són tants (i tan complexos), que demà encara hi seríem. Només cal veure que els bisbes del País Basc, exemplars en molts aspectes de la vida pastoral, han deixat transcórrer 70 anys abans no s'han decidit a celebrar un funeral d'homenatge als capellans represaliats pel règim franquista. Un funeral que al mateix temps era una mostra de condol ofert a les respectives famílies (si encara viuen). I, sense moure'ns de Girona, cal recordar que també van transcórrer uns quants anys abans no es va fer una lectura correcta de la mort de Joan Alsina. La primera (i la que va prevaldre) fou tan tendenciosa i esbiaixada, que no sols no feia justícia a Joan Alsina, sinó que desdibuixava la seva personalitat. Ser missioner en països on el poder és a les mans d'un dictador suposa dos mals: no gaudir del favor del règim ni del favor de l'Església. I ser-ho a l'Àfrica és diluir-se en la foscor. Tal va ser el cas de Joaquim Vallmajor. Eren dos que es barallaven –hutus i tutsis– i el tercer va rebre. Un tercer que era un pare blanc, dit sense ironia, ja que Joaquim Vallmajor, nascut a l'Empordà, pertanyia a l'orde dels Pares Combonians, que porten sotana blanca. Tan blanca com la del Papa, que va visitar Cuba per a major glòria... de qui? Dels cubans exiliats? Dels dos missioners recentment assassinats? No ho sabem: estem en blanc. Per la senzilla raó que a Cuba no hi ha premsa groga. Blanc i groc: els colors de l'Estat Vaticà.