Opinió

Els fils d'ariadna

Morts, però divertits

En el llibre Divertim-nos fins a morir, publicat l'any 1985, el sociòleg i teòric de la comunicació Neil Postman explorava d'una manera tan irònica com profunda aquell fenomen que ell mateix anomenava banalització de la cultura. En aquest assaig profètic Postman prenia com a referència els EUA, un país on el paradigma d'oci i apostes d'una ciutat com Las Vegas es transforma en una metàfora simètrica de la societat americana de la informació. Deixeble de Marshall McLuhan, Postman sap que els suports tecnològics no són neutres, sap que el mitjà és el missatge, i per tant pronostica que, fruit de les demandes d'entreteniment dels nous models de comunicació, la informació acabarà ofegant-se en un mar d'irrellevància. Aquest procés de degeneració és, en paraules de Postman, la davallada a la gran trivialitat. És així com la cosmètica publicista substitueix la ideologia. És així com Richard Nixon té arguments pragmàtics per irritar-se violentament quan comprova que els maquilladors d'un programa televisiu intenten sabotejar-lo tot deixant-li la cara com un cromo. És així com un exactor mediocre com Ronald Reagan, sense amb prou feines polir cap dels seus antics atributs en el món de l'espectacle, assoleix la presidència dels EUA. Per a Postman l'entreteniment i el màrqueting substitueixen la comunicació veraç i profunda. Estem, diu Postman, a punt de divertir-nos fins a la mort.

El nostre entorn polític, cultural i mediàtic confirma els pronòstics de Postman. Els mitjans de comunicació, les apetències culturals i les pràctiques institucionals claudiquen davant el màrqueting publicista i l'anorèxia d'aquesta informació sempre acompanyada del valor primordial de l'entreteniment, la gràcia i l'oci. En una societat democràticament i culturalment sòlida hauria de provocar estupor veure com el fiscal general de l'Estat, Eduardo Torres-Dulce, recorre a l'escenari televisiu del programa Espejo público (Antena 3) per airejar suposats delictes fiscals que incriminarien la família Pujol-Ferrusola. Hauria de provocar estupor comprovar el degoteig de filtracions policials sobre suposades activitats corruptes d'alguns càrrecs públics. Divertim-nos fins a morir. El Banc de Sabadell contrapunta l'oripell dels seus espais de diàleg i, a través del seu president, assenyala els límits del diàleg: pocs segons després de dir que no vol “entrar en política”, Josep Oliu reivindicava el “pacte fiscal” com a antídot al procés sobiranista.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.