Joan Carles I l'abdicant
Ara que havíem aconseguit que la figura del rei d'Espanya tingués un cert sentit en el dia a dia de la societat catalana, que té a veure amb la multiplicitat d'esquetxos i obres còmiques que el fan protagonista (des dels gags de Polònia fins a l'Audiència i-Real, passant per infinites imitacions radiofòniques, talls de veu humorístics i vinyetes burlesques, resulta que el primer secretari del PSC, Pere Navarro, proposa a Joan Carles I que abdiqui i cedeixi la corona al príncep Felip.
És possible que en l'actualitat Navarro tingui una o més d'una raons polítiques per engegar (o intentar-ho) el debat successori al regne d'Espanya, però, al contrari dels que pensen que “ara no toca”, em penso que el PSC ha fet tard, trenta-cinc anys tard. El catalanisme polític modern, sorgit a les acaballes del franquisme, que estava tallat pel patró del republicanisme, va esdevenir tolerant (sobretot a partir del mite del 23-F) amb la dinastia borbònica. La institucionalització de la política va provocar, en el decurs de la democràcia, a la fi del segle XX, un adormiment del sentiment republicà obligat per l'obediència i la lleialtat del conjunt dels representants del catalanisme polític cap a la institució monàrquica.
El segle XXI, que ha fet entrar en crisi el poder absolut de les institucions hegemòniques de la democràcia i que ha començat a donar joc a la societat civil perquè intervingui en la presa de decisions, també ens ha retornat al descrèdit de la monarquia. La diferència és que ara, quan la democràcia espanyola ha abocat Catalunya a l'escepticisme, ha deixat de ser significatiu qui s'ha d'ocupar de fer de cap d'estat a Espanya. Si en el tercer quart del segle XX hi va haver un cert miratge sobre el paper de la monarquia com a garant del restabliment dels drets nacionals de Catalunya, ara hi ha la convicció que la dinastia borbònica (el rei es digui Joan Carles o Felip) és només una eina (potser la més esmolada) per vertebrar l'Estat d'acord amb el criteri de la imposició.
Així, des de la presumpció de bona fe de Pere Navarro, em sembla que el PSC continua desconnectat de la realitat. Possiblement, el rei, per raons biològiques, abdiqui. O potser, com el seu predecessor, opti per morir amb la dignitat i l'orinal sota el llit. Però en aquests moments, vista la gentilesa que ens ha tingut ell a nosaltres, ens importa tant o tan poc que abdiqui com que Mourinho abandoni la casa blanca.
