Kropotkin i Verne

Dos llibres, dins d'En la pell d'un mort –la darrera novel·la de Xevi Sala–, comparteixen (ens guien, ens donen pistes) el fil de la història: L'illa misteriosa (1874), de Jules Verne (1828-1905), i El suport mutu: un factor en l'evolució (1902), de Piotr Kropotkin (1842-1921). L'illa misteriosa i El suport mutu no són elements decoratius a l'obra de Sala, no són un recurs literari per fer quadrar res: ens acompanyen fins al final del relat (fins i tot tornen a fer-se presents a les cinc darreres pàgines d'En la pell d'un mort). Coneixent Xevi Sala, estic convençut –no n'he parlat amb ell– que no és casual i se non è vero è ben trobato. Verne i Kropotkin es coneixien, havien mantingut llargues converses, tenien amics comuns (el geògraf Eliseu Reclús, el pintor Nadar, Bakunin i els primers socialistes utòpics). Recordeu les petites comunitats llibertaries, com la que es forma en L'illa misteriosa, fundades en la solidaritat i la fraternitat? Verne no únicament educa en el saber; l'aventura verniana serveix per formar aquells homes que dirigiran/participaran de la societat futura: la societat del progrés i la felicitat humana. Kropotkin, veí de Salt, príncep rus d'idees anarquistes i explorador de noves fronteres i de la península escandinava, amic del pedagog alellenc Ferrer i Guàrdia (1859-1909) –va encapçalar a Londres la protesta contra la injusta mort del creador de l'Escola Moderna– és citat, a la novel·la, pel director de l'escola d'adults de Salt, Agustí Solano, amb aquestes paraules: “Els homes són equivalents, si dónes més del que penses rebre seràs més feliç; la humanitat progressa si en comptes de la lluita mútua fomenta l'ajuda mútua.” Fer coprotagonistes, a tall de fil prim de gruixuda bobina tèxtil, Verne i Kropotkin d'un presumpte relat negre confirma el que sospitava: som davant/dins d'una novel·la roja i negra, d'un relat social que relliga allò tan etern i (permeteu-me, avui més que mai) tan imprescindible com l'emoció i el compromís, la imaginació i el suport mutu, l'aventura còmplice de traspassar totes les ratlles que et semblen prohibides (i no parlem únicament de geografia), en companyia! Ho diu Víctor Campoblanco a En la pell d'un mort: “Quan surts de la presó, fill meu, t'has d'afanyar a trepitjar totes les fronteres que trobis, si no, viuràs amb por.” Si Josep M. Fonalleras va dir que “Xevi Sala ha convertit una bona novel·la negra en una novel·la excel·lent”, què voleu que us digui jo? Que l'amic Xevi ens ha fet un excel·lent regal? Doncs sí, queda dit, i per escrit!