L'aventura d'envellir

Un no té mal aspecte, fruit d'una vida sana la major part dels anys transcorreguts. En acabar la Guerra Civil el 1939 –hom tenia 10 anys–, els que creixíem ho vàrem passar molt malament: faltava quasi bé de tot.
El racionament ens portava pa, arròs i, alguna vegada, petites quantitats de sucre, pasta de sopa i xocolata i, en grans quantitats, guixes i llenties. Els que vivíem en pobles rurals, les fruites i verdures ens salvaven. De porc, xai i vedella, si l'alcalde se la jugava, algun cop se'n podia manllevar algun del control d'Abastecimientos y Transportes i fer content el veïnat. L'aviram dels corrals, els conills i els ànecs donaven significat a les festes i un pollastre rostit era un esdeveniment. Les lluces, els verats, les sardines i les rajades alternaven els trams de patata i col i patata i mongeta. A les fotografies escolars, es poden veure les talles. La mitjana d'estatura era trenta centímetres menys que ara. L'esperança de vida actual és de vuit a deu anys més.

La problemàtica de la talla l'he superada sempre alçant el cap una mica més. En canvi, puc dir que per collir quelcom de terra, sóc millor. D'altra banda, com que fa anys que sento dir que estic molt bé per a l'edat, restava satisfet. La senyal en contra la tinguí fa uns anys. En jubilar-me adquirí un Touareg, de Wolkswagen. Volia fer muntanya caminant poc. La salut de la meva esposa i fa uns anys la meva desnonaren els projectes. Just estrenat, l'aparquí a la plaça de Catalunya. En tornar, el rodejaven un grup de joves. Se m'escapà la pixera de gust. En acostar-me i obrir-lo, em miraren i un digué: “És del seu fill, el Touareg?” Els diguí que era meu. El noi, talment com si donés el condol, va dir tres paraules que m'envelliren vint anys de cop: “Llàstima de cotxe!”

L'any 1986, en complir Coca-cola 100 anys, el president mundial de The Bottle Export Corporation, de visita a Europa, vingué a Barcelona. Hi fórem convidats els directors, altres directius de la societat i el consell d'administració. Una fotografia amb els 24 assistents la col·loquí al meu despatx. M'agradava veure'm al costat del president. Fa tres o quatre anys, Francesc Daurella, ens convidà a visitar la nova fàbrica de Montornès del Vallès, després a un dinar i, a la tarda, al museu d'art contemporani de la Fundació Fran Daurel, que ell ha obert al Poble Espanyol de Montjuïc. Una fotografia dels assistents anà a parar al costat de la del 1986 i quelcom feia mal a la vista. Era prou clar: dels 24 assistents, sols en restaven 12. No pas per haver cessat o jubilat, no: el que passa és que han traspassat. Els 12 que encara resistim fem cara del que som: vells! Amb tot, tinc el cap clar i experimento emocions com sempre. De la resta, gairebé res no funciona. He viscut molt i ho entenc: no lluito sol, però. Tinc la sort de viure recolzat per dues forces inesgotables: el sentit del humor i l'esperit de viure!