Prim, escanyat
Només faltava això! Ara ens diuen que el general Prim va morir escanyat a l'hospital de Madrid, on estava ingressat, després de rebre dos o tres trets que l'havien deixat mig difunt. Per tant, es pot parlar d'un president de la Generalitat de Catalunya afusellat pel govern espanyol –Lluís Companys– i d'un català que va arribar a ser excepcionalment president d'aquell govern i que morí escanyat –Joan Prim–. Morir escanyat és morir per asfixia, per la suspensió de la funció respiratòria, tal com diu el diccionari.
La mort de Prim em permet establir un paral·lelisme amb l'asfixia financera a què està sotmès el govern de la Generalitat. Els mètodes han canviat amb el pas dels segles i s'han modernitzat. El 1870 van escanyar el general Prim. El 1940 van afusellar el president Companys.
Ara, el govern català està sotmès a una asfíxia financera que no té les aparences brutals de les pràctiques anteriors, però que es proposa aconseguir el mateix objectiu: la suspensió de la funció respiratòria.
El principi és simple i fàcil d'aplicar: Catalunya té l'aire suficient per respirar amb una certa comoditat, però aquest aire és traslladat majoritàriament i automàticament a la capital de l'estat, que té la capacitat de tornar-lo al seu lloc d'origen en la quantitat i el moment que cregui convenient. I ho fa amb una determinada estratègia, en què alterna moments d'una certa tranquil·litat respiratòria amb altres de sensació real d'ofec. Els resultats són doblement beneficiosos per al govern espanyol.
Per una part, el govern català es converteix en un organisme cansat, mancat d'aire, que respira amb dificultat, incapaç d'una plena activitat, especialment en moments de crisi. Per altra part, els ciutadans que en depenen es troben amb la mateixa sensació d'ofec, de manera que acabaran avorrint-lo i donant-li la culpa, enyorant vells temps, quan l'aire arribava directament del mateix lloc però sense necessitat d'intermediari.
El centralisme arribarà com l'alliberador d'un règim autonòmic ineficient, que paga tard els seus funcionaris i fa més retallades que les previstes. Amb una pedra es maten dos pardals.
Ramon Trias Fargas, catedràtic d'Hisenda Pública i exconseller de la Generalitat, em dedicà el 1985 el seu llibre Narració d'una asfíxia premeditada. Hi diu –temps de present–: “Madrid ha actuat sempre amb la intenció de frenar financerament la nostra autonomia, si no ho podia fer per mitjans més directes”. Els mitjans més directes eren els aplicats a Prim i a Companys, que ja no s'estilen en el segle XXI i en el marc d'una Unió Europea. Seguia el prestigiós economista: “Però no hem d'oblidar que tampoc els catalans som una colla de mesells que acceptem qualsevol cosa per tal d'anar tirant”. Tanco la cita. Trias Fargas era economista, abans que polític, i sabia veure la realitat tal com era.
