El senyor dels milions

És que cada dia ens ho fan més difícil. Ara mateix voldria trobar la paraula exacta que defineix el gest obscè que el senyor Bárcenas va dedicar als periodistes que l'esperaven a l'aeroport –i a tots nosaltres, de forma delegada– i no em surt. Si hagués fet una botifarra contundent, allò que ell deu anomenar un corte de mangas, tot hauria estat fàcil. Però no. El tresorer i gerent dimitit del Partit Popular es va limitar a ensenyar-nos el dit cor –o dit del mig, o mitger, o llarg, o llépol (mireu si en té de noms!)– alçat enlaire, que tindria una traducció contundent: que us donin pel cul. De fet, possiblement seria el mateix significat que una botifarra, però en més petit.

Malgrat la dificultat, jo l'entenc. El senyor Bárcenas ja no és més que un militant de base dels populars. Va aplegar 22 milions d'euros en un compte corrent a Suïssa, gràcies a uns petits negocis amb obres d'art i finques, i tornava del Canadà on havia esquiat d'allò més bé per oblidar els problemes d'uns tribunals empipadors entestats a saber d'on havia tret el seu petit capital i quina relació tenia amb els comptes del partit que governa Espanya. L'antic tresorer, que ja començava a enyorar la neu i el sol, es troba amb els periodistes disposats a capbussar-lo altra vegada en el malson de jutges inquisidors, premsa mal informada i opinió pública gens comprensiva amb la seva problemàtica.

Devia pensar: “Ja els tinc aquí, com llops, esperant queixalar on em faci més mal, només per justificar un jornal de misèria, per poder vendre unes fotos absurdes o unes declaracions meves sense cap sentit. Com perden i fan perdre el temps. Tan fàcil com els seria dedicar l'estona a negociar amb quadres, finques o inversions de qualsevol mena, com he fet jo. O dedicar-se a recaptar donacions per a algun partit que no mirés gaire els números. Però no, per un senzill jornal miserable, han de venir aquí a empipar, a discutir-me les declaracions pactades amb l'advocat, desitjant que em despulli davant seu. Doncs bé, ells, els periodistes, els lectors, els jutges i qui hi pugui estar interessat, ja tenen les meves declaracions: que els bombin. Tinc la paella pel mànec mentre pugui jugar al gat i la rata amb els papers dels sobresous del personal del partit. Avui riuen, potser sí. Però sé que a la llarga seré l'últim de riure. De moment, els diners els tinc jo. Els que saben i els que no saben. De moment, qui ha anat a esquiar al Canadà he estat jo. Què us penseu? Que hi haurà judici? Jo crec que no. I si n'hi ha, no em condemnaran. I si em condemnen, m'hauran d'amnistiar. En tot cas, a riure l'últim. De manera que si heu vingut a rebre'm a l'aeroport, el que us puc dir a tots és això: el meu dit cor ben enlaire, que ja sabeu què vol dir. Ja teniu la foto per vendre als vostres diaris. Ja teniu la notícia que esperàveu. De res.”