Esprius de Farners

Aquest cap de setmana s'ha obert l'Any Espriu a Santa Coloma de Farners. L'acte de recitació i música amb Maria Cinta i Jaume Nadal, elegant; l'ofrena floral, amb música del violoncel·lista Pere Coma, emotiva; la ruta espriuana guiada per Roger Vilà, hàbilment didàctica, i la taula rodona... sorprenent! La professora Margarida Casacuberta va encetar les intervencions mantenint-se en una línia acadèmica previsible. Però el professor de teatre Joan Casas i el crític literari Jordi Galves... ah, noi, aquests dos ponents es van descordar i van presentar al públic farnesenc una altra visió, menys edulcorada, del poeta de Sinera. De Sinera? Permetin-me una nota al marge i entre parèntesis: què hauria passat si Espriu hagués mostrat més interès literari pel seu poble de naixement? Ja els ho diré: que potser ara la gent coneixeria la capital de la Selva pel literari nom de Srenrafedamolocatnas, cosa, ja veuen, impronunciable. Millor, doncs, que Espriu no evoqués mai –ni físicament ni poèticament– els tres primers anys de la seva infància i que de Santa Coloma només n'hagin quedat uns comentaris insulsos fets sobre unes fotografies que l'any 1981 li va enviar l'alcalde Iglesias. Tanco parèntesis. Com els deia, Casas i Galves van mostrar una altra imatge del “poeta nacional” que també deu ser veritat: la de la persona valenta davant la mort però poruga davant la vida; humilíssima en els seus escrits però arrogant en els seus actes; aparentment generosa però també amb fred de peus adesiara; amiga dels seus amics però més amic –o amiga– d'ell mateix... I sobretot, la imatge d'una persona que es va enclaustrar en un pis dels jardinets de Gràcia per salvar els mots i fer-se una pàtria ideal, sí, però gens disposada a baixar al carrer, on hi havia la pàtria dels militants esforçats i temeraris. La pàtria de Sales, de Tísner, de Calders, de tots aquells voluntaris de l'Exèrcit de Catalunya i d'aquells clandestins urbans de la resistència.

Els farnesencs, per tot això, haurien d'ignorar el centenari? Ni pensar-ho. Com va dir Galves, Espriu és un “monstre” (en el sentit més etimològic del terme) que té un abast nacional, no local. I, a més, els centenaris se celebren no tant per a honor de l'homenatjat com per a necessitat cultural dels qui, tot donant afecte, en reben els efectes.