Rabieta

Ara faré allò que fa tanta rabieta, que és parlar d'una exposició que ja han tancat. Mala sort. Jo la vaig agafar un dels últims dies, quan semblava un agradable mercat de Kalaff –per dir-ho a la manera dels anys trenta– que feia justícia al seu leitmotiv: el Paral·lel d'abans de la guerra. Un ampli grup heterogeni –escolars, senyores grans, tietes, moderns...– recorria les sales animadament i comentava descobertes i revelacions: un preservatiu dels anys trenta, burillers al Paral·lel, cançons múrries, cafès plens, nits infinites, costums singulars, “preguem que s'abstingui d'assistir a la decapitació si pateix del cor”, els paradisos de la coca, una barretina al cap d'una cantant de cuplets....

Comissariada per Eduard Molner i Xavier Albertí, l'exposició sobre el Paral·lel al CCCB encomanava una joie de vivre. L'enlluernament em va fer omplir la llibreta de noms (carrers, locals, personalitats, obres...) que tornaven a escena i es posaven en dansa, reviscolats: Màrius Aguilar, Rafael Moragas, Max Bembo, Josep Santpere, Elena Jordi, Amichatis, Vallmitjana, Paco Madrid, Fontdevila, Capdevila, Sugrañes, Raquel Meller, Gasch... “Ens belluguem en l'àmbit de l'oblit i som presoners de la conjectura”, diu un panell. “El duenyu –del gran Cafè Espanyol– era un besavi del David Carabén, el cantant de Mishima”, explica una professora d'institut. Els alumnes no saben qui és en Carabén. “Franco va obligar a dir-li El Molino, al Moulin Rouge”, precisa una altra, i es produeix una exhalació inexacta. A la sortida, la llibreria Laie del CCCB té una parada de bibliografia (el llibre catàleg de l'exposició és excel·lent), amb un gran regal, sols a l'abast d'un llibreter sensible: el Barcelona de nit, d'en Gasch, editat per darrer cop el 1997! Una exposició així tan sols té una sortida, a pesar que em va costar trobar-la: deixar enrere la conjectura i l'oblit, també qualsevol temptativa de nostàlgia, cosa que vol dir treure'ns la pols, les manies i la son de les orelles. Anotat a la llibreta.@aballbona