Malbaratar menjar i mòbils

Feia poc del maig francès de 1968, una “revolució” aparentment espectacular però en el fons petita, que va canviar aspectes superficials de la societat del moment, va generar algunes frases enginyoses, i poca cosa més. Després d'un dinar de família i amics a l'aire lliure un diumenge, a la vora de Versailles, Marie-Esther Deroche, investigadora experta en fisiologia vegetal de l'INRA (Institut Nacional de la Recerca Agronòmica de França), en veure el que sobrava i llençàvem (menjar, envasos...), va comentar que també passava al laboratori, i va afirmar que érem en la civilització del malbaratament. El comentari em va sobtar perquè jo, que era un becari del govern francès, del qual llavors, per cert, era més fàcil obtenir ajuts que de l'espanyol, venia d'una societat que encara no es podia permetre el luxe de malbaratar gaire, i menys als laboratoris universitaris, que aleshores disposaven de ben pocs mitjans. D'això ja fa quaranta-cinc anys, cosa que demostra que aquesta disbauxa, si més no en els països més desenvolupats, ve de lluny, encara que un exemple singular, del segle passat, es va produir al Brasil, on durant un temps es retirava cafè del mercat perquè el seu preu no baixés, cafè que servia com a combustible de les màquines de tren. Avui hem arribat a uns extrems de dilapidació que no es poden sostenir, per raons econòmiques, ecològiques i, sobretot, morals.

La societat, o si més no una part estimable, cada cop és més conscient del valor del que es llença, entre altres coses grans quantitats d'aliments. Les escombraries van plenes de restes dels àpats de les llars, cosa que, paradoxalment, és de gran utilitat en estudis sobre el que mengem, ja que els residus ho reflecteixen, a vegades millor que les enquestes directes a les persones, que per manca de memòria o per altres raons, no sempre donen prou informació dels aliments que consumeixen. Es pot dir ben bé que “som allò que llencem”. Aquest era el lema de la conferència Malbaratament dels aliments i seguretat alimentària que Jordi Peix, vicepresident de la Fundació Banc dels Aliments de Barcelona, va donar al Campus de l'Alimentació de la Universitat de Barcelona, al recinte de Torribera, de Santa Coloma de Gramenet, amb motiu de la inauguració del màster en seguretat alimentària. El Banc dels Aliments proposa una campanya de sensibilització i acció per reduir el malbaratament d'aliments en totes les fases de la cadena alimentària, incloses les llars, que és on més es produeix. A Catalunya se'n malbaraten 35 quilos per persona i any, amb un cost de 841 milions d'euros, i el percentatge més important es dóna a les llars (un 58%), seguides pels supermercats (16%), restaurants (12%), comerços (9%), institucions (4%) i mercats (1%). Per tant, abans de criticar els altres, mirem què fem a casa.

El malbaratament es dóna en molts sectors. Aquests dies Barcelona ha acollit el Congrés Mundial del Mòbil, fet molt positiu per a la ciutat i per a Catalunya, que ens situa de ple al món de les tecnologies de la informació i la comunicació. Però la trepidant innovació del sector i la fal·lera de molts per estar al dia genera molts residus. Segons un estudi recent, aquest any la xifra de mòbils superarà la població mundial. Si tenim en compte que moltes persones no en tenen cap, són realment necessaris tants telèfons? Com és obvi, els aparells descartats són més contaminants i difícils de reciclar que els residus d'aliments. Convindria una dieta digital, com proposava fa pocs dies en aquest diari Jordi Romañach, que al seu llibre adverteix dels perills de fer servir les noves tecnologies sense consciència ni mesura.

El mineral fonamental per fabricar mòbils, el coltan, es troba en zones d'Àfrica molt castigades per pobresa i guerres, i la seva extracció provoca l'explotació de persones i perjudica la fauna de l'entorn. Com ha dit la primatòloga Jane Goodall, quan algú recicla correctament un mòbil, salva un ximpanzé. També és veritat, com ha destacat John Hoffman, responsable de l'organització del Congrés Mundial del Mòbil, que la connectivitat, ben utilitzada, fins i tot pot contribuir a lluitar contra la fam. Tota dieta, l'alimentària i la telefònica, ha de ser portada a cap amb mesura, i qui la practica ha de procurar generar pocs residus i ha de vetllar per no contaminar.