Fer-ne una gran massa

He viatjat per bona part del món dit civilitzat, en missió de treball i també de plaer. Observador i conversador, he espremut els indígenes adquirint informació sociològica i antropològica molt interessant, vista des de punts diferents. És enriquidor descobrir formes de vida inversemblants, peculiaritats, tradicions, costums, virtuts i defectes. No existeix cap mena de norma enlloc que ni tan sols pretengui ordenar el pensament. El que per a uns és virtut, per als altres és vici. La moralitat, partint de les creences i les tradicions, la civilització l'ha portat per camins molt diferents fins a l'actualitat, i el resultat és que les variants ni s'assemblen. El “poc” i el “massa” són valorats arbitràriament. Les diferències que hi ha entre un i altre país d'Àfrica, o llocs més propers com Pedralbes i Badia del Vallès, són grans. Les exageracions en què s'ha caigut a Europa i a Espanya de manera especial, en una mena de declaració de guerra perseguint, denunciant, airejant, jutjant i condemnant els governants, monarquia i polítics per corrupció, són patètiques. Els que vam viure la postguerra civil espanyola podem afirmar que el que passa ara no és res vista aquella mixtura perversa. Tot tenia un preu. Manifestar-se franquista allunyava els problemes. Mostrar-se indiferent era pròxim a vencido i en direcció a rojo.

La legislació va ser instaurada amb afany de venjança. Dels 40 anys de dictadura resta un llevat d'odis que la democràcia no ha aconseguit extirpar. El joc de denúncies i acusacions actual, entre persones, partits i institucions, sols aconseguirà augmentar la desconfiança, els recels i l'odi entre ells. L'extirpació de la corrupció no l'assolirà la justícia. És un problema de mentalitat errònia que sols podria sanejar l'educació cívica dels infants, l'exemplaritat i el temps. Pel que fa a la monarquia, el monarca no sap què fer. Tan fàcil que fóra quedar com un rei: res d'abdicar! Plegar, senyor, plegar! Ho entén?

Sotspresident d'Economia i Pressupostos de l'Estat, del Senat, les consultes d'alcaldes, institucions, bancs i grans empreses que m'arribaven per veure “com està tal o qual partida del pressupost” sovintejaven. D'altra banda, per aconseguir cabals per salvar aquest diari, en una audiència de prop d'una hora a La Moncloa, amb el president del govern, Adolfo Suárez, i Josep Melià, secretari d'estat per a la Comunicació, rematat amb una mariscada a La Trainera, ho aconseguí. El president digué: “David: tierras adentro de Castilla, la frugal sopa de ajo es la mariscada castellana.” “Amics per sempre”, vaig pensar. Participant en una campanya electoral vingué Adolfo Suárez al Teatre Municipal. Foradant protocols vaig acostar-me per saludar-lo i no em va reconèixer! No som res! Amb aquests precedents he d'anar a la presó, és clar. M'han dit que es menja prou bé i que hi haurà gran concurrència de personalitats. Si hi hagués un billar de match...