La virtut de la usura

Escric aquestes dues paraules al Google: banquers, presó. Trobo tres menes de resultats: a Alemanya volen portar a la presó els banquers imprudents; Islàndia ha engarjolat alguns dels banquers causants de l'especulació que va desembocar en una crisi de grans dimensions, i un tercer grup de notícies en què la gent d'aquí demana, reclama, exigeix que els banquers d'aquí paguin els plats que ells van trencar. L'única referència que trobo a un banquer espanyol és l'indultat Alfredo Sáenz.

Bankia reconeix haver perdut 19.000 milions l'any passat. El banc superguai del PP és un dels forats més negres de la rumbosa democràcia espanyola. Han assolit l'alta categoria de ruïna total el Banc de València i la CAM, que es van lucrar amb el furor immobiliari de la costa llevantina, van esperonar els deliris faraònics i van engreixar els alts càrrecs amb suculents sobresous. Catalunya Caixa està en venda a causa d'una gestió brillant i quasi totes les nostres caixes mitjanes i petites han desaparegut. Això no obstant, un pomell d'exbanquers viuen retirats a cor què vols i sense cap escrúpol de consciència. Collar la gent i encolomar preferents a persones grans no té càstig, sinó premi.

La usura és un pecat, però, com que no consta a la llista dels Deu Manaments, esdevé una virtut, la de l'especulació, la de l'enganyifa de la lletra petita, la dels contractes blindats. Ara que es parla tant de corruptors i corromputs, la banca es manté als llimbs. Els rescats milmilionaris els paguem els mindundis, i tenim més probabilitats d'anar a la presó que els autors de la gran estafa. Cada vegada que llegeixo a la pantalla d'un caixer automàtic que no em cobren cap comissió per donar-me el saldo, no sé si em prenen el pèl, si m'amonesten o em fan un favor perquè els bancs espanyols cobren més comissions que ningú. En lloc de sentir-me agraït, em vénen ganes de calar foc.