Camillo i Peppone

En el vell imaginari generat per les ficcions, Itàlia era un país ple de contradiccions però de fàcil govern. Don Peppone, representant del PCI, era l'alcalde del poble, mentre que Don Camillo assumia el poder de la parròquia. Era el temps de les ortodòxies i el país es dividia en partidaris del comunisme i els de la democràcia cristiana. L'heterodòxia no tenia lloc, en un món d'aparença maniquea. A finals dels vuitanta, aquesta lògica impecable que havia aguantat el país des de la postguerra es va trencar. El poble va deixar de creure en Don Peppone i la parròquia va desconfiar de Don Camillo. Pel camí es varen produir un seguit de curioses mutacions. La crisi del PCI va donar pas al desconcert de les esquerres i els escàndols varen anar desgastant la democràcia cristiana. Enmig d'aquesta conjuntura de desgast va aparèixer Silvio Berlusconi i va aconseguir que el control del poder polític i el control del poder mediàtic anessin junts. L'individu que havia portat la disbauxa de la televisió privada governaria el país amb la mateixa frivolitat dels reality shows de les seves cadenes, portant tot plegat cap a una incertesa basada en la desestabilització. L'esquerra no va saber organitzar-se, la dreta semblava conformar-se amb la figura d'Il cavaliere i el país anava fent la viu-viu, amb un sentiment generalitzat d'estupefacció.

Les eleccions de diumenge passat a Itàlia marquen l'inici d'una nova temporada d'un complicat fulletó. Les qüestions ja no poden mesurar-se en clau de lluita de classes, ni d'ideologies. El centre de la batalla no és altre que l'oposició entre els conceptes de sistema i antisistema. Per una banda, el sistema –Bersani– intenta organitzar i salvar els mobles per demostrar que la política i la democràcia són un bé que cal preservar perquè és essencial. Per altra banda, Beppe Grillo, sorgit també del món de l'espectacle, proposa una incerta utopia basada en la crisi sistèmica de tots els elements que marquen l'univers de la política. Al mig del camí, Berlusconi sobreviu amb una estranya força fantasmagòrica, com si es negués a anul·lar la seva perennitat. L'escenari és complicat, però marca els signes d'un temps en què la qüestió essencial ja no radica en quins camins articular per organitzar la societat, sinó a qüestionar de quina forma s'ha organitzat fins ara. El debat és perillós, envoltat de demagògia, però està obert i pot expandir-se fàcilment pel Mediterrani.