Partit dels Socialistes de Catalunya
Aquest 2013, any tumultuós per a Catalunya, amb transicions, caça de bruixes, espionatges i conxorxes, de sobte el PSC fa la inesperada acció desitjada per alguns de temps ençà: vota a favor de la consulta per l'autodeterminació tot separant-se del vot del PSOE.
El Partit dels Socialistes de Catalunya ha dut a terme la més espectacular actuació de la seva
història. Encara astorats, una allau d'interrogants ens cauen del cel: Què hi ha darrere d'aquest cop de força? La minoritària tendència catalanista del partit ha fet un silenciós assalt al poder? O, és que la majoria de militants del PSOE s'han deixat seduir pel corrent que recorre les places i carrers d'aquesta vella terra? Ha actuat tot sol, Pere Navarro?
Poca cosa ja en queda d'aquell PSC que un dia vam estimar, poca cosa si no són els amics, la colla d'amics i amigues que encara ara treballen en una agrupació que ve de lluny –que ja es pot dir “lluny” quan parlem de més de 35 anys. És entendridor veure com molta d'aquella gent no s'ha desanimat, immersa en una història tan dolorosa. Haver de sofrir la unió d'un partit que es volia autogestionari amb un partit nacionalista espanyol –el PSOE–, menystingut pels caps d'aquella tribu que ni tan sols creia que tenia caps, ja va ser fort. Una unió controvertida, hores i hores discutida. Una unió que no agradava a ningú. Tampoc a la federació catalana del PSOE, que passaria a ser una part del Partit dels Socialistes de Catalunya.
Eren poca gent a Catalunya els afiliats al PSOE. Es podien comptar amb les mans. Josep Maria Triginer i Fernández era el cap visible d'aquella formació sense tradició ni a la República. De catalanisme? Ni parlar-ne. No ser catalanista, per a aquella gent propera als Maragall, Raventós, Maria Aurèlia Capmany, Marta Mata, ultrapassava la seva capacitat de resistència. Alguns no van tenir-ne, de resistència, menys encara quan la democràcia de base, essencial des del primer moment, se'n va anar a can Pistraus en quatre dies pel fet de rebre directives des dels cims del partit. Els “deien” què havien de fer, a ells que eren una mena de CUP, amb el dret d'autodeterminació als estatuts.
La primera purga del PSC ja es va realitzar entorn del tema de la Llopa (Loapa). Els més crítics del partit o bé es van autoaïllar o bé van ser dràsticament aïllats pel sanedrí. Aleshores, el lema que va anar imposant-se des de les cúpules va ser “hem de ser el nexe d'unió entre els catalans de sempre i els que han vingut a treballar des d'altres llocs d'Espanya”. I les persones que havien vingut de fora sabien què volia dir PSOE però no tenien ni la més lleugera idea de què significava PSC.
El procés que duria el cinturó de Barcelona, enllaçat amb la més ortodoxa tradició del PSOE, a apoderar-se de l'aparell del PSC va ser de poc més de 10 anys. L'assalt al poder es realitza el 1994, quan al congrés de Sitges els obiolistes que representaven el PSC catalanista van ser esborrats del mapa. Aleshores, una altra bandada de militants catalanistes van estripar el carnet.
Només l'ascensió de Pasqual Maragall a la presidència de la Generalitat el 2003 va significar un parèntesi a la situació esmentada. Antics militants s'adherien de nou al PSC. Va durar poc la joia. La seva legislatura tindria menys dels 4 anys de consuetud. Maragall es veuria bandejat pel grup PSOE, que va elevar a la categoria de president de la Generalitat José Montilla, apuntat a cuita-corrents a un intens curset de llengua catalana que ignorava tot i haver estat alcalde de la catalana ciutat de Cornellà de Llobregat. Van voleiar per les finestres els carnets encara tendres dels recuperats antics pe-se-ces-ros d'aquest partit, que si se sostenia era per algunes places fortes als ajuntaments de Barcelona i de Girona i en alguns dels municipis de la Catalunya endins.
Moltes preguntes queden encara a l'aire. I la més significativa de totes: Recuperarà el PSC la seva pristina marca de partit català? De moment, el Sr. Pere Navarro amb tota la companyia han plantat cara al PSOE i això sol és una gran notícia per al catalanisme. El gran interrogant, però, segueix vigent: Què ha pretès dir el president del socialisme català en matisar “dins la legalitat”? Quina legalitat? Encara ha d'esclarir moltes coses, el PSC.
