Valors emergents
En èpoques de crisi, les preferències dels ciutadans experimenten una profunda transformació. No em refereixo només a les crisis econòmiques o socials; també a les crisis personals. La crisi posa en relleu el que és vertaderament essencial i valuós i deixa en un segon pla el que és efímer, sobrer o relatiu. De vegades per descobrir el que realment és valuós cal experimentar una crisi. Quan un està malalt, per exemple, s'adona de com de valuós és estar sa. Quan un pateix precarietat econòmica, s'adona de com és de valuosa l'estabilitat i el benestar material.
La crisi sistèmica que estem patint no és un petit parèntesi en la marxa històrica del progrés. És una profunda davallada, una ruptura que posa entre parèntesis conviccions, estils de vida, de consum i de producció. Molt probablement, després d'aquesta intensa i extensa crisi que estem patint, tot serà molt diferent de com és ara. És difícil preveure-ho, però el que ara observo és l'emergència amb molta força de quatre valors que són reconeguts per persones i per grups de molt diversa naturalesa.
Emergeix el valor de la família. No em refereixo a la família tradicional. Tampoc als hàbits i costums d'aquella família del passat. El que emergeix és la solidaritat intrafamiliar, formes d'ajuda dins de l'esfera familiar. Hi ha fills grans que no poden emancipar-se, perquè no troben feina. Estan aixoplugats a casa, a recer del món, gràcies a la generositat dels seus pares. Hi ha fills que han tornat a la casa paterna perquè s'han quedat sense feina i no poden pagar el lloguer o la hipoteca. La família acull i aixopluga. Centenars d'avis i d'àvies atenen els seus néts tots els dies del curs escolar sense cobrar ni cinc. Si aquesta ajuda s'hagués de pagar, moltes famílies no podrien assumir-ho i renunciarien a tenir fills. El drama de l'atur toca de molt a prop. Tots tenim algun germà, algun cunyat, cosí o nebot que pateix aquest flagell i ens sentim solidaris amb la seva situació.
També creix, dins d'aquest magma social, el valor del treball. Tenir feina és cada cop més valuós. Ja no la veiem com una fatalitat, ni com una maledicció divina, sinó més aviat com una benedicció, com a actiu que cal defensar, protegir i conservar. Anar a treballar ja no és una condemna, sinó una sort, gairebé un privilegi. Aquesta nova manera de valorar el treball no és del tot nova, perquè era ja present en l'imaginari col·lectiu dels nostres avis.
Emergeix l'ajuda mútua i la cooperació més enllà de l'entorn familiar. Les associacions de voluntaris es mouen més que mai, també les entitats del tercer sector estan essent decisives per afrontar les conseqüències de la crisi. Hi ha una ajuda mútua no formal, a pla d'escala, entre veïns i amics, un intercanvi de béns materials o immaterials sense utilitzar el diner. Els bancs del temps desperten molt interès i l'esperit de cooperació està suplantant l'esperit competitiu i individualista que ha estat omnipresent en els darrers trenta anys.
Finalment, irromp amb força el valor de l'emprenedoria. Potser no emergeix per convicció, sinó més aviat per necessitat, però, en qualsevol cas, és un valor que està profundament lligat a la nostra tradició civil i que la crisi ha activat com mai. Emprendre és un acte que inclou audàcia, però que requereix intel·ligència i imaginació. Els millors graduats no poden esperar passivament a casa que els soni el telèfon. S'han de moure i crear realitats noves per oferir els seus talents a la societat. Han de fer-s'hi un forat. Per això em sembla una bona iniciativa que l'administració emprengui el desig de formar els nois i noies en l'esperit emprenedor, perquè el futur és d'ells i els hem de donar confiança per creure-hi.
