Seguretat existencial

La tortura consisteix a anul·lar la voluntat a partir de sotmetre un individu o un col·lectiu a una intensa i perllongada sensació d'incertesa, a fer palesa la vulnerabilitat, a sumir les persones en la inseguretat i a exhibir gratuïtament el poder del torturador. La privació sensorial, la desorientació, la confusió i la desesperança formen part indestriable del procés. En aquest sentit, hauríem de considerar la situació designada oficialment sota l'epígraf de crisi com a paradigma de com elits corruptes, a les ordres d'elits corruptores, cerquen el sotmetiment incondicional de la majoria.

Malauradament, Naomi Klein tenia raó. El seu llibre La doctrina del xoc descrivia a la perfecció aquest “cop d'estat a càmera lenta” que les societats occidentals patim. Amb la referència de les “polítiques d'ajust” experimentades “via militar” a Llatinoamèrica entre les dècades dels setanta i noranta del segle passat, les teràpies de xoc dels antics països de l'est o les privatitzacions en massa, imposades per invasions militars com les de l'Iraq, s'estan fent servir les mateixes pràctiques, ara i aquí, d'aquell conjunt de mesures que esberlen societats i generacions senceres. La imatge que exemplifica aquest procés de despossessió col·lectiva són les espectaculars xifres de venda dels Ferrari i Armani, correlacionats amb les supressions de beques de menjador de les nostres escoles i els creixents casos de desnutrició dels nostres infants.

Alguns mitjans de comunicació critiquen les polítiques vigents de l'ALBA, els gestos nacionalitzadors de Bolívia i Veneçuela o la presumpta deriva autoritària d'Equador, on l'eradicació de la pobresa, mitjançant polítiques redistributives, fa que l'economista Rafael Vicente Correa hagi obtingut recentment una absolutíssima majoria. Simplement han aplicat la fórmula, lògica dins els paràmetres capitalistes, que no es reparteix a conseqüència del creixement, sinó que es creix precisament perquè es reparteix.

La situació de desesperança actual, fonamentada en la inseguretat existencial, en la desesperança respecte del futur, només té una possible sortida racional. En una societat fonamentada en el treball, i tecnològicament desenvolupada, repartir resulta l'única opció viable. I en un moment de desocupació estructural, només ens en podem sortir si creem ocupació pública. Ocupació pública en els sectors del benestar, d'assistència a les persones, de suport mutu, educació, sanitat, atenció a la gent gran... Cada deu ocupacions en el sector públic generen entre sis i set ocupacions en el privat o cooperatiu. I, al contrari del que s'està fent, això només es pot fer des de la reducció de la jornada de treball i des de l'extensió de treballadors públics a sectors que a les societats mediterrànies encara no existeixen per assolir el nivell de societats més intel·ligents –o amb menor parasitisme empresarial– que la nostra. A tall d'exemple, a Catalunya només hi ha poc més del 12% d'ocupats en el sector públic respecte al 27% de la mitjana europea, el 35% de les societats nòrdiques i el 25% de les molt neoliberals anglosaxones.

Alguns crítics podrien objectar les dificultats de com obtenir uns recursos minvants per sostenir un sector públic anorèctic en un país on els assalariats paguen impostos suecs. No resta altre remei que la nacionalització, la col·lectivització i la supressió unilateral del deute financer. En la història recent del capitalisme hi ha exemples recents: els Estats Units el 1929, l'Alemanya Federal el 1953, o Islàndia l'any passat, i no sembla que els hagi anat malament. També es poden expropiar negocis privats sense indemnització. El cas més insultant és el de les parasitàries autopistes, pagades diverses vegades pels catalans, i la gratuïtat de les quals alliberarien uns diners que podrien es gastar en sectors realment productius. O deixar de pagar la part d'aquelles obres pressupostades per un import que, a l'hora de la veritat, entre comissions i corrupteles, acabaven executant-se per un import diverses vegades superior al previst. Algú podria posar el crit al cel, perquè una acció d'aquest estil justificaria un robatori, car es privaria dels beneficis futurs determinats inversors. Quan s'acomiada algú de la feina, no només es priva l'individu del seu sosteniment econòmic present, sinó també del futur. Quan algú és expulsat del mercat de treball, i deixa de cobrar mil euros al mes, en realitat se li està expropiant la quantitat que deixaria de percebre al llarg de tota la seva trajectòria professional, i que podria arribar a una quantitat entre mig i un milió d'euros. Si acomiadar és legal, també hauria de ser-ho expropiar capital amb indemnitzacions tan simbòliques com les que regula la vigent reforma laboral.

Algú objectarà que això implicaria trencar amb el principi de seguretat jurídica. De la mateixa manera que en la neollengua orwelliana es defineix populisme com a conjunt de polítiques que beneficien la majoria a còpia de perjudicar interessos privats, la seguretat jurídica és aquella que permet als posseïdors de capital prioritzar els seus interessos respecte als col·lectius. Enfront aquest concepte, cal oposar el de la seguretat existencial, aquella que garanteix a l'individu alliberar-se de la tortura constant amb què els posseïdors d'Armanis i Ferraris tracten d'anul·lar la nostra voluntat.