Dits enlaire

Fa temps que uns i altres discuteixen la manera de dignificar l'activitat política. Els que s'hi dediquen professionalment, molts carregats de bona fe, han de conviure amb l'angúnia i la vergonya dels inacabables casos de corrupció, la manca de respecte que els mostren molts ciutadans, i el cinisme general que ha reduït la dialèctica política a carregar el mort a l'adversari... Els experts es trenquen el cap per proposar mesures que permetin corregir la situació i propiciïn una reconciliació dels electors amb els elegits. Llistes obertes? Fer públiques les donacions als partits? Una nova llei electoral? Dimissions ipso facto davant d'una imputació? Davant d'aquest panorama el pobre columnista està disposat a fer una modesta proposició: abolir de la vida parlamentària la pràctica que fa que, a l'hora de votar, els senyors i senyores diputats s'hagin de regir per la mà que alça enlaire el cap de cada grup: un dit vota que sí, dos dits vota que no, tres dits no votis ni que sí ni que no, és abstenció! Sí, ja ho sé, sembla una cançó infantil, però és que els que veiem les imatges dels nostres parlamentaris decidint el seu vot gràcies a aquest mecanisme pueril no podem evitar de pensar en el pati d'un col·legi. A més, els caps de cada grup alcen la mà amb la combinació digital que fa al cas de manera ostensible, tot fent balancejar la mà per assegurar que “els seus” estiguin atents a la jugada. Un espectacle! Jo ja comprenc que la política és una cosa molt complicada i que, per un diputat o diputada, ha de ser molt difícil entendre de què es tracta la votació i, no diguem, tenir criteri sobre el que s'està discutint i que deu ser per això que necessiten saber quants dits ha ensenyat el cap de files. Ara bé, també espero que entenguin que als ulls dels seus votants aquesta pràctica no fa bon efecte. Si algun dia em fan cas i deixen de jugar amb els dits hauran trobat una manera de dignificar la vida política que no costa ni un euro al contribuent i que els farà sentir la mar d'adults.