Ballant la dansa del sabre
Se'n deia fressa de sabres, en el temps de la Transició, i és una de les peculiaritats que us fan adonar que sou a Espanya. Que l'exèrcit existeix com a garantia última de la continuïtat de l'Estat, és una cosa que passa pertot; però el tret distintiu espanyol és que el poder militar, d'acord amb la constitució no escrita que regeix des de fa segles, està situat per damunt de tota contingència política i està autoritzat a prendre decisions al marge del poder civil. Quan la conjuntura evoluciona prou bé, fins i tot es pot fer veure que no és així i que mai no tornaran pronunciamientos, asonadas, algaradas, motines o alzamientos –la història d'Espanya és un compendi de fenòmens d'aquest gènere–, però sembla impossible deslliurar-se d'una constant tan poderosa. Deia Ramon Barnils, en els anys 80, que el poble català és, per naturalesa, independentista però només quan els militars s'estan a les casernes. I el cas és que al cap de tants anys de tranquil·litat –relativa, potser aparent, però tranquil·litat en definitiva– la tendència centrífuga catalana, carregada de greuges, s'ha manifestat obertament amb una despreocupació envejable. Les reformes en la institució militar, l'ingrés de l'Estat en organismes internacionals, la pacificació de l'economia, i l'alternança en el govern sense gaires sobresalts han fet que es perdin els reflexos històrics, i que una part significativa de la societat catalana hagi arribat a creure que la mera proclamació de la independència provocarà la inhibició de l'altra part. Mai no ha estat així, i mai no serà així. Il·lusionats per líders que solament pensen en el curt termini, sembla que ningú no vol veure la dimensió del conflicte que gosen plantejar ni la infinitat de recursos de què disposa un Estat quan és qüestionat des de dins. No és estrany sinó molt previsible que un general digui que “si els mecanismes de defensa de l'ordre constitucional no funcionen, per acció o per omissió, llavors...”, llavors encara queda l'exèrcit per tornar les coses a lloc. Sembla que es reprenen el llenguatge i les maneres de la Transició, però és que no se n'havien anat mai. Algú esper7a ara cap manifestació de demòcrates espanyols indignats per la nova fressa de sabres? Algú espera de les institucions internacionals res més que la negativa a opinar sobre un debat de política interna? Per què els catalans sempre s'entrebanquen en la ingenuïtat de creure que tenir raó és suficient perquè els la donin?
