L'informe secret, en seu vacant

Malgrat que les congregacions generals i fins i tot el conclave hagin d'estar regits pel més estricte dels secrets, avalat pel jurament de tots els participants, segur que les filtracions seran inevitables. És impossible mantenir tantes boques tancades, des dels 205 cardenals fins als secretaris i traductors autoritzats i els serveis interns, malgrat que tots estan sotmesos al jurament de confidencialitat. Una paraula, un gest, un sospir, són suficients perquè els vaticanòlegs interpretin el contingut d'un debat o com pugen i baixen les travesses dels papables, tot i que sempre prevaldrà allò que al conclave qui hi entra papa en surt cardenal. Fins perdent-se entre vaticanistes i vaticanòlegs, que no sempre és senzill de classificar-los, està en joc el cap d'una institució que s'associa, fins no agrupant-los, a mil cent milions de dones i homes de tots els continents, amb un poder, espiritual i temporal, a tenir en compte.

Talment les primeres congregacions, convocades a partir de la consolidació de seu vacant, són una posada a punt pel fet essencial que s'apropa: el tancament del conclave i l'elecció del nou cap de l'Església; mes, les trobades no són gens gratuïtes, ja que és en elles on es perfila el dibuix dels futurs líders i on es proclama la força dels que seran grans electors, dins o fora dels privilegiats 115 cridats a formar el col·legi electoral. És ara que cal escoltar les veus de Sodano, Bertone, O'Malley, Hummes i fins i tot l'ancià Arns, que poden ser prou influents, llevat que el franciscà nord-americà renunciï a aquest paper per aspirar a una cota més alta. Encara, sens dubte, el primer dels grans electors no intervindrà en el debat, refugiat a Castel Gandolfo, però no s'ha d'oblidar el seu grupet de reflexió, conegut com la “trobada dels sis savis”, quan Benet XVI berenava amb els cardenals Tonko, Ruini, Pell, Tauran i Ouellet, els grans confidents dels darrers anys i potser els únics que saben el perquè de tot plegat. Dels homes de confiança, tres entraran en conclave i poden tenir un paper important si, abans, Ruini no ha aconseguit moure les seves importants influències per assegurar un papa italià.

Aquesta setmana que vivim és l'hora de les conspiracions –fetes “pel bé de l'Església”– i quan els reservats d'alguns coneguts restaurants s'omplen de purpurats amb ganes de teixir la teranyina del futur govern del Vaticà. Amb tot, algunes pistes importants: la primera oportunitat la tindran els italians, l'edat del futur papa es podria moure entre els seixanta-cinc i els setanta anys, en els grans moments de crisi vaticana els electors giren els ulls cap als candidats procedents de les ordes religioses (hi ha 33 cardenals electors amb aquest condicionant) i, encara, els rumors sobre temes lligats amb la corrupció es tindran molt en compte.

Ara, en els primers grans debats, ha agafat protagonisme l'afer conegut com “l'informe secret”, el dossier que a partir del Vatileaks i la traïdoria del majordom papal Benet XVI encarregà a una comissió formada per tres cardenals i que es diu que fou decisiu perquè el papa decidís dimitir. Els electors volen saber el contingut de l'informe, que el papa dimissionari va dir que només passaria al seu successor, ja que hi poden figurar noms i fets que contribueixin a decidir les properes responsabilitats del govern vaticà. Estranys afers econòmics i sexuals planen per sobre la plaça de Sant Pere i pesen com una perdigonada a l'ala de “la blanca coloma” –l'esperit dels cristians–, que segons la tradició inspira el vot dels cardenals electors.