L'endemà del dissabte

Una de les poques lliçons que encara recordo de l'escola és la d'un professor d'història que ens va ensenyar que la base de totes les monarquies era el feudalisme, el qual –segons ell– no era res més que extorsió a canvi de protecció. Després, però, vaig descobrir que les monarquies van aparèixer molt abans: fa uns 15.000 anys, quan els bruixots tribals van començar a cedir la responsabilitat dels seus afers terrenals a uns apoderats, els primers reis, els hereus dels quals han continuat mantenint una relació estreta amb la classe sacerdotal de torn. D'aquí el valor místicament simbòlic que alguns encara atorguen als monarques europeus que segueixen en actiu.

Incloent-n'hi dos que fa quinze dies van ingressar a l'hospital. A Joan Carles Maria de Borbó se li ha hagut d'estabilitzar la columna i Elisabet Alexandra Maria Windsor ha tingut una malaltia d'aquelles que obliguen les infermeres a estar a l'aguait amb els orinals plans: dos problemes mèdics ben corrents (sobretot en el cas del rei, que es veu que ha exercit tant la columna com els malucs un pèl més del compte). Però per què cal que se'ns n'informi tant en tots els mitjans de comunicació, com si tots plegats encara visquéssim en els temps dels serfs tsaristes o dels camperols carlistes? Que no saben, els periodistes, què significa la paraula anacronisme?

Al llarg de la vida s'ha intentat fer-me empassar la idea que, pel sol fet d'haver entrat al món de certs úters estant, els monarques encara tenen el dret de fer gala de la gran importància simbòlica ja esmentada. No m'ho creia quan era un infant que creia en Déu; no m'ho creia quan era un adolescent que creia en l'astrologia; no m'ho creia quan era un adult jove que creia en els ovnis, i ara que no crec en Déu, ni en l'astrologia, ni en els ovnis, els monarques ja són molt menys importants, als meus ulls cansats de veure'ls, que els veïns que no conec personalment, que els anomenats intel·lectuals que he abominat des que tenia ús de raó i que els punyeters hàmsters sobrealimentats que fan la viu-viu a casa meva. Confio, per tant, que a la Catalunya lliure d'intromissions alienes que ja s'albira podrem tenir el dret a decidir si encara hem d'aguantar la presència dels monarques a les notícies o si, al contrari, els podrem consignar, per fi, a un oblit tan absolut com abans ho eren ells.