Esventrat

La pluja copiosa d'aquests dies ha convertit l'esvoranc de la Sagrera, a Barcelona, en un fangueig ampul·lós. Un fangueig sota els peus que serviria per a grans al·legories, però que a en Debades li fa pensar en l'impacte urbà i quotidià d'un forat com aquest. Es recorda de les primeres vegades –també les últimes– que havia entrat en tren a París. L'impressionava aquella mà perifèrica de vies obertes fins a arribar a l'estació. Aleshores contemplava els edificis grisos de banda i banda i es preguntava qui devia viure al voltant. Per apaivagar la trompada, imaginava algun edifici amb golfes d'aire Marguerite Duras i París no se acaba nunca.

Abans que comencessin les obres del tren d'alta velocitat, la boca descomunal de vies a la Sagrera no li havia cridat l'atenció. No li semblava una barrera tan evident. Des que tot és obert, ja no pot deixar de veure-hi unes vísceres esventrades: la barrera que sempre ha significat per a uns barris carregats de paciència, que esperaven l'alta velocitat com una mena d'El Dorado (una mica el que els van prometre, talment una pastanaga a l'aire). Ara aquests barris han de sostenir amb renovada resignació un endarreriment de dimensions incalculades encara. A banda i banda fa feredat veure l'impacte estil gota malaia dels treballs, les tanques altes, les dificultats per travessar l'esventrament. En Debades s'hi va passejar un dia grisós i fred, es diria que parisenc si no fos perquè tot li va semblar precari, trist. Un “paratge” com abandonat a la seva sort. També hi flairava un punt impotent: la condemna temporal, no triada per aquells ciutadans, de patir unes obres eternes que poc o molt ja se sap que no portaran tot l'or del món. Normal, però injust si es pensa que hi havia una part important d'or emparaulada. Potser algú altre resseguirà amb mirada renovada el forat ferroviari obert i es preguntarà: qui deu viure aquí? Una mà de veïns que passaran deu o quinze o vint anys de la seva vida voltats de tanques, obres i provisionalitat.@aballbona