Neomodernisme
Oblidem-nos per un moment de les arquitectures fantasioses, del senyor Güell, del senyor Gaudí o de les fades del Palau de la Música: proposo que ens fixem per un moment en el terme “modernisme”, que aquí va suposar tot un moviment politicocultural. Proposo que ens fixem en l'actitud, no en el contingut: de res no serviria ara tornar a les formes sinuoses, als motius naturals, a la literatura fantasmagòrica o a cap imitació de l'estil de fa cent anys. Sí que podem, en canvi, prendre nota d'una actitud: una actitud més que moderna, modernista. De la mateixa que alhora es va concebre una actitud més que catalana, catalanista.
Arreu d'Europa el moviment adoptava molts noms: Art Nouveau, Modern Style, Sezession, Jugendstil, Liberty... Però a Catalunya en dèiem modernisme, és a dir la modernitat com a ideologia, com a actitud. Transformar la covardia conservadora en gosadia imaginativa (i això que alguns encara creuen que era un moviment de conservadors). Posar Catalunya a un nivell d'ambició mundial, aspirar al màxim, ser un referent europeu indiscutible: en termes estètics, econòmics, urbanístics, polítics, socials... I fer-ho fonamentalment a través de la cultura. Construir una Catalunya moderna com qui construeix un edifici innovador, elegant i de referència universal. Tenir la modernitat com a militància, ser futurista i gosar crear un nou codi per a un país que reneix. Aquesta va ser l'actitud, i ho va ser des de fora del lideratge administratiu: en aquell temps, l'autogovern no existia.
Si no ho van fer els polítics, qui ho va liderar? Va ser el món de la cultura i de l'art, va ser un consens ampli dels arquitectes, dels pintors, dels patrons i els mecenes, de les entitats, de les aportacions dels ciutadans, dels escriptors, dels pre-polítics que començaven a configurar partits nous i independents... Renéixer no és mai una ordre administrativa o una idea del tot planificada, renéixer té un cert procés natural. Si en aquells temps es va produir a través de la cultura, un es pregunta què ens ha passat en 100 anys perquè la cultura vagi ara tan a remolc del bon o mal fer dels polítics. Un moviment regenerador, com també van ser per cert les avantguardes catalanes, no es fa partint de la idea artificial i buida d'un animal polític qualsevol: un moviment pren la iniciativa des del carrer, s'autoorganitza i s'autodetermina, pren forma amb la suma de complicitats, és lliure per créixer, per identificar-se i per trobar un denominador comú. Un denominador que no sigui (per favor) la simple eficiència en la gestió pública sinó algun missatge renovador, autèntic i il·lusionant.
On som, en aquest sentit? Segurament la crisi, però no només la crisi, ens porta cap a l'economia del coneixement. Aquest no és un plantejament només polític, sinó que s'ha anat esdevenint com a acord més o menys natural: la puixança del turisme des de l'any 92, la creativitat encara vigent, l'afany d'experimentació, l'acolliment del Mobile World Congress, el desenvolupament d'importants centres d'investigació i desenvolupament, l'aposta cada cop més decidida per la recerca i la innovació... Podem anar cap a una mena de “neomodernisme del coneixement”, potser menys esteticista i menys uniforme, però amb el denominador comú de la raó, la ciència i la cultura com a elements de creixement del país.
Això és impossible sense inversió pública, certament: i la part més coixa de l'aposta encara se l'emporta la cultura, en termes de pressupost públic. Però sobretot és impossible sense una actitud general, sense que hi hagi el sentiment de construcció d'una societat nova. La política ens porta cap a un nou estat, cap a una nació estat que mereix autodeterminar-se: doncs bé, és l'oportunitat per a definir també el nou model social i econòmic d'aquest país sobirà. Els modernistes el van imaginar creatiu, vistós, arriscat, bohemi, pròsper, interclassista, ambiciós, europeu i amb consciència nacional (i tot això encara sense autogovern). Repeteixo que, oblidant per un moment els dracs i les creus i els trencadissos, l'actitud nostra ha de ser exactament la mateixa. La societat, a implicar-s'hi i a liderar; el govern, a empènyer.
