Taral·lejant ‘Mamy Blue'

Uns anys abans que veiés clara la possibilitat de dedicar-me a la poesia i el periodisme, vaig haver de fer provatures de supervivència en altres àmbits. De l'etapa bancària, on vaig aterrar de botones, només podria explicar quatre experiències de novel·la picaresca sòrdida, sense gaire interès. M'avorria fins al mareig i l'única idea clara s'ofuscava entre les entrades i sortides de diners, des dels comptables fins als d'efectiu. Un altre record lamentable eren els atracaments, reiteratius a partir de la mort del general. La fi d'un món!

Un dels al·licients era, però, la interpretació de cançons. Entre els meus èxits secrets no em vaig cansar de repetir el famós Mamy Blue, un tema d'origen francès que van popularitzar arreu del món els Pop Tops, una banda que tenia com a vocalista Phil Trim. El seu accent anglès –era de Trinitat i Tobago– recordava Nat King Cole, tot i que el seu estil s'havia adaptat al productor Alain Milhaud, un rei Mides de la música, capaç de convertir en or tot el que tocava, i de fer ballar tres pingüins a la sorra de Platja d'Aro.

Fa uns mesos, Phil Trim va sortir en algunes revistes. Als 73 anys, el cantant treballa de conserge al torn de nit d'un centre comercial dels afores de Madrid i no conserva pràcticament res del seu increïble historial, a excepció dels records. No va de víctima ni es queixa: volia una feina estable per guanyar-se les llenties i no estar esperant a veure si el telèfon sona. A començament dels anys setanta, només amb el Mamy Blue els Pop Tops van vendre més de dos milions de còpies. De poc li ha servit perquè a l'artista, que cotitza a l'Estat espanyol des del 1967, encara no li han atorgat la nacionalitat espanyola que reclama de fa gairebé quatre anys. Molts de nosaltres li regalaríem la nostra, però a nosaltres ens passa el contrari. A ell no el deixen entrar, a nosaltres no ens deixen sortir.