Senyor espia, em rep bé?

Ens espien. O ho poden fer fàcilment. És el que hem après gràcies al cèlebre cas de l'agència de detectius de Barcelona que treballava per a tothom però que curiosament no treballava per a ningú. Mai més mirarem amb indiferència un centre de flors de la taula d'un restaurant, encara que només sigui per fer una mica de gresca (“Senyor detectiu, ens rep bé?”). Però bromes a part, apareixen i seguiran apareixent, aquí i allà, casos d'escoltes telefòniques i de micròfons i càmeres amagades. Segur que en coneixerem molts més perquè aquests equips no són cars i s'instal·len fàcilment, sobretot des de la liberalització (desembre del 2009) de certes activitats abans reservades a empreses de seguretat que havien d'estar registrades oficialment. Regular o no regular, heus aquí la qüestió. La regulació i el control estan mal vistos, però quan es desregula o es liberalitza (dit així és més elegant), es produeix sempre un augment de males pràctiques. Certament, ara és molt més fàcil comprar i instal·lar ginys que permeten que altres ens vegin i ens escoltin sense que ho sapiguem. No cal passar cables i es pot controlar a distància. Que sigui fàcil no vol dir, òbviament, que sigui legal. De tota manera, en l'atac als nostres secrets i a la nostra intimitat, és evident que el principal problema no és pas aquest. Parlem de tot això en un moment, en un temps, en què tots plegats estem abocats, per voluntat pròpia o a contracor, a veure com es va reduint progressivament l'àmbit de la nostra intimitat. El dret a la intimitat és una idea relativament moderna. El van defensar per primer cop l'any 1890, expressant-lo com “el dret a estar sol”, uns advocats de Boston que havien vist divulgats a la premsa detalls de la seva vida privada. És un dret que hem incorporat al nostre sistema legal i que vinculem a la dignitat de la persona. No obstant això, avui veiem que no és tan valorat per la gent més jove, que ho comparteix tot i mig viu a les xarxes socials. I encara que el valorem i en siguem gelosos, en la utilització de les noves tecnologies tots deixem inevitablement un rastre, una gran quantitat de dades que s'utilitzen sense el nostre coneixement. Paradoxalment, al pas que anem, només quedaran secrets on justament no n'hi hauria d'haver: en les actuacions de molts organismes i institucions públics que se segueixen resistint a la transparència. Ciutadans de vidre i poders públics opacs no és pas una bona combinació. Ens espien, efectivament. No és paranoia. “Allô! Ens reben bé?”