La vergonya de l'indult o l'indult de la vergonya?
Conegut és el consell anglès sobre l'atenció a parar en desempallegar-nos de l'aigua bruta de la banyera, no fos cas que també llencéssim la criatura acabada de banyar. I llançar per l'abocador la institució de l'indult és el que sembla que demanen alguns amb apassionades diatribes.
Que l'indult representa una invasió a l'autonomia dels tribunals per part del govern és irrefutable; que això sigui sempre perniciós ja és més discutible. L'exercici del dret de gràcia pot perseguir finalitats tan benefactores com atenuar defectes legislatius, adequar sentències pertocants a una situació que ha quedat obsoleta, corregir errors judicials, facilitar la reinserció social i, en fi, apaivagar una sentència desmesuradament rigorosa. ( Poden quedar encara jutges devots de la màxima “fiat justitia, pereat mundus”, que no vol dir altra cosa que aplicar literalment, a ferro roent, la llei –sigui equitativa o no– malgrat que s'ensorri el món, és a dir, ser partidari del llit de Procust amb total menyspreu per la vara de Lesbos.)
L'indult com a institució no té, doncs, res de vergonyós. Vergonyós pot ser, en canvi, l'ús que massa sovint s'ha fet de tal mesura de gràcia. I tant pel seu desmesurat nombre, com per la forma en què s'ha concedit, com per les persones a qui ha beneficiat, amb el que això ha generat de pregon descrèdit per a la institució. Perquè escandalós és:
a) La desmesurada quantitat d'indults atorgats. Ni més ni menys, 17.620 des del restabliment de la democràcia. (En l'ultima dècada, 4.500, a una mitjana, doncs, de 375 per any, és a dir, pràcticament a raó d'un indult diari.) Una mesura que hauria de ser excepcional per definició sembla, doncs, que s'hagi convertit per l'executiu en ordinària, en quotidiana, amb els efectes de laxitud en el compliment de la llei inherents a tanta exuberància en el perdó, perquè “de fazer los perdones de ligero se sigue tomar los omes osadías para fazer mal”, advertia ja en plena edat mitjana el rei de Castella Juan I.
b) Igual o més greu és la seva absoluta falta de motivació, podent atorgar el govern silenciosos indults sense possibilitat de cap fiscalització, reculant, doncs, mil·lennis respecte, per exemple, a la Grècia clàssica, on el dret de gràcia l'atorgava el poble reunit en assemblea.
c) Però el més greu de tot ha estat constatar a qui s'han atorgat alguns d'aquests indults. Només des de l'any 2000, han estat 226 els polítics beneficiats. I no cal referir-se a banquers, empresaris, alts càrrecs de l'administració, etc. Com ha palesat el portaveu d'una associació judicial, “los mayores niveles de indulto se dan entre funcionarios públicos. Se da la impresión de que el Poder se acaba perdonando a sí mismo.” Entre tots ells, com a exemple suprem d'arbitrarietat, el concedit a un conductor kamikaze condemnat a tretze anys de presó, condemna rebaixada, via indult, a dos anys de multa a proposta del mateix ministre de Justícia Ruiz Gallardón. Cal suposar que això no té relació amb el fet que aquest condemnat treballava en el mateix bufet d'advocats que dóna feina a un dels fills de Ruiz Gallardón. I s'ha de suposar, per tant, que al segle XXI ja s'ha superat la definició medieval d'indult, que, segons les Partidas, és “quando el rey perdona a alguno por ruego de algún perlado o de rico ome o de alguna otra honrada persona”.
