Un nou papa o una nova Església?

La renúncia anunciada pel conservador papa Ratzinger no és que hagi convulsionat el món, però sí que ha sorprès tothom, car dels 265 papes oficials (sense comptar-hi els 32 antipapes) anteriorment només havien renunciat: Clement I (l'any 97), Poncià (235), Silveri (537), Celestí V (després de 107 dies del 1294), Benet IX (1044) i Gregori XII (1415). Totes aquestes renúncies van ser forçades i, la major part, envoltades d'intrigues, violències o interessos de poder, especialment la de Benet IX, que va donar lloc a dues renúncies més: Silvestre III (1045) i Gregori VI (1046), així com la de Gregori XII, que també es va veure forçat a renunciar per posar fi al Cisma d'Occident o Cisma Papal (1378-1417), durant el qual varen arribar a coexistir tres papes: el de Roma, el d'Avinyó –del 1378 al 1417– i el de Pisa –del 1409 al 1415–. Un cisma que el concili de Constança (1417) va aconseguir reconduir.

És evident, doncs, que la de Benet XVI no és –com ho constata la història de l'Església– un fet freqüent en la institució pontifícia. El que sí que és freqüent és que des de la mort d'un papa o, en aquest cas, des del dia (11-02-2013) que va anunciar que renunciaria el dia 28 del mateix mes, no només es dispararen les travesses per donar a conèixer, en grans titulars, quin o quins cardenals estaven més ben situats en la cursa successòria, sinó que també s'inicià la lluita pel poder, les intrigues i les fosques conspiracions dels sectors influents del Vaticà (l'Opus Dei, els qüestionats Legionaris de Crist, Comunió i alliberació o els Kikos, sectors que el també conservador papa Woytila els donà protagonisme), els quals, amb el beneplàcit de la poderosa cúria vaticana, hauran mogut els tentacles per influir, interessadament, en els 115 cardenals electors, abans de l'inici de les deliberacions del conclave i abans que els cardenals emetin el vot per elegir el successor de Ratzinger (debats i votacions, sovint allunyats de les exigències evangèliques).

Oficialment el papa Benet XVI ha renunciat perquè li han flaquejat les forces. El que compta, però, és que s'ha trencat amb una tradició antinatural de quasi sis segles, la qual exigia que el papa exercís ad vitam, i no ad vitalitem. La seva decisió, ben segur, la més transcendental i encertada del seu pontificat, ha de comportar no només desmitificar la figura del papa, sinó que hauria de facilitar la introducció d'uns canvis que l'immobilisme vaticà ha frenat fins avui. La renúncia, però, deixa molts interrogants i una corruptela creixent, coneguda malgrat l'opacitat vaticana i el silenci còmplice dels qui callen. El conservadorisme radical del papa, el seu obsessiu aïllament d'un món canviant i la permanent negativa a introduir les reformes que els temps reclamen, no ens fan pensar que el nou papa pugui afavorir una nova i renovada Església, més propera als pobres.

Quatre dies abans d'oficialitzar la renúncia, el papa va rebre tres cardenals que li lliuraren un informe on, segons sembla, es detalla amb claredat i contundència els greus problemes que arrossega el Vaticà: la pederàstia, l'autocràcia o quasi teocràcia papal, el poder incontrolat de la cúria vaticana i, també, la corrupció sistemàtica en el controvertit IOR (Banc Vaticà), el banc que amaga un passat de crims i connexions amb la màfia i un present, no gaire millor, de blanqueig de capitals. Tot un reguitzell de greus problemes que més que indicar la impotència i incapacitat del papa Ratzinger per resoldre'ls, indiquen la urgència d'una rigorosa gestió transparent. És per això que, com encertadament comenta el teòleg José M. Castillo, el problema no és el papa, el problema és el papat, consegüentment el més important no és tant qui sortirà elegit nou papa del conclave, sinó quina predisposició tindrà per fer passos creïbles dirigits a desmuntar el fastuós imperi vaticà i conduir novament l'Església pels camins de l'Evangeli i del missatge de Jesús de Natzaret.