Març, marçot

Comença el mes de març i, encara entre un tou de roba d'abric, les senyoretes eixerides saben fer-s'ho venir bé per lluir les cames i l'escot. Els núvols semblen coixins flonjos, d'un blanc angelical. Els amants del footing surten a córrer un altre cop amb samarreta, els gossos s'estarrufen amb els contrastos del vent i la calor, de vegades inclús esternuden, i les criatures han après a fer les primeres cabrioles amb la bicicleta que els van portar els reis. El cel ha perdut el color de mal de cap, i és d'un blau tan intens que la ciutat sembla de joguina. Els arbres pelats trenquen la ingenuïtat de l'ambient i li donen un aire melancòlic. Em sembla que és per culpa dels arbres pelats d'inicis de març que la primavera ens agafa melindrosos. Pensant en els arbres florits se'ns desperta la memòria i, recordant velles passions que ja no tornaran, veiem venir amb neguit les folles aventures que ens esperen. Comença el mes de març i els bars paren les terrasses fins i tot abans que s'omplin de clients. Les cerveses van daurant-se a l'aire lliure i les iaies seuen escurant illes de sol, com si fossin granotetes. Després d'un febrer horripilant al llit, surto a passejar i és com si el món em donés la benvinguda. Els restaurants anuncien que ha arribat l'època dels pèsols i l'ajuntament s'ha sentit mozartià i ha posat un piano de cua al mig del carrer perquè la gent gaudeixi del temps i de la música. Passa una noia espaterrant, amb aquella punta de sensualitat maligna tan escassa entre les dones del país. M'exclamo amb cara de preocupació: “Ostres! et vas fer molt mal el dia que vas caure?” Em mira divertida, ha vist que camino com un vell. “El dia que vaig caure? I quan figura que vaig caure?” “Quan vas caure del cel.” “Tu sí que t'has fet mal, vols que t'ajudi a creuar el carrer?” “Si fos per tu cauria cada dia.” I hem anat a fer unes olivetes: “T'aviso que encara no puc moure gaire el maluc i que faig olor de medicament.”