Tibantor en moments fràgils
Som un poble que s'ha forjat en el dret i el pacte. Si falla la base jurídica o si la paraula no té cap valor podem estar davant d'un gran trastorn social i emocional. Les tibantors i la confrontació de Catalunya amb Espanya vull entendre que tenen més caràcter jurídic que econòmic. Catalunya s'ha sentit menyspreada perquè les lleis no s'han complert, la mateixa Constitució no s'ha aplicat tal com preveu la màxima norma jurídica de l'Estat.
La sentència del Tribunal Constitucional de juliol de 2010 ve a dir que la voluntat d'autogovern expressada pels catalans en l'Estatut del 2006 no cap a la Constitució, malgrat haver seguit pas a pas, amb tots els ets i uts, el que la Constitució i l'Estatut d'autonomia establien. Dit altrament, el resultat de seguir les lleis derivades de la Constitució ha estat anticonstitucional.
En aquest fet rau, al meu entendre, el problema de difícil solució entre Catalunya i Espanya. Molts catalans es sentiren maltractats per la llei i consegüentment començaren a malfiar-se dels cops de porta que en nom de la Constitució es donaven a les ambicions de més autogovern per a Catalunya. Hi ha una vella idea d'algun historiador europeu que afirma que els pobles espanyols només es preocupen de les coses públiques quan arriba una crisi de gran magnitud. Llavors reaccionen de forma inesperada i absurda.
Diu Amadeu Hurtado en l'extraordinari llibre Quaranta anys d'advocat, que “quan Lluís Companys es va decidir a fer el gest espectacular de la nit del 6 d'octubre, es va adonar tot seguit que havia obert una d'aquelles crisis emocionals que estimulen les nostres multituds a sentir el gust de l'agitació pels problemes permanents de la nostra vida pública”. És el mateix Hurtado qui diu que la proclamació de la Lliga de Cambó per secundar el pronunciament de les Juntes Militars de Defensa respon a la idea de don Francesc que la història ens perdonaria que ens equivoquéssim però no que en moments com aquells no féssim res. Les Juntes Militars de Defensa eren un moviment sindical militar no previst en la Constitució de l'època i, per tant, constituïen aquell any 1917 un desafiament al govern liberal de García Prieto, que no pogué controlar la contestació militar i dimití, i provocà l'entrada d'Eduardo Dato, que va legalitzar les Juntes.
Penso que aquell pensament de Cambó que valia més equivocar-se que no fer res és present en el nucli del poder polític del govern de Catalunya i també en les altes esferes del govern de Mariano Rajoy, que ha de saber que s'equivoca i en comptes d'aferrar-se al dogmatisme constitucional hauria de buscar una sortida a una confrontació que avança impertèrrita cap a un xoc de conseqüències imprevisibles.
Tots els governants en el decurs de la història han sabut què no havien de fer i malgrat tot ho feien. És la tesi de la historiadora Barbara Tuchman, que explica que des de Felip II fins al president Johnson tots els grans imperis sabien el que no havien de fer i, malgrat saber-ho, ho feien. I, naturalment, s'equivocaven ells i els pobles que representaven en rebien les patacades.
Estem en plena eufòria i determinació governamentals per construir les pilastres d'un estat propi que càpiga dintre de les institucions europees i internacionals. L'augment de catalans partidaris de l'adéu definitiu a Espanya s'acosta al 50 per cent o fins i tot el supera, segons quines siguin les enquestes. El voluntarisme s'imposa al realisme. De tant en tant, des de Madrid o des del govern de la Generalitat s'invoca la necessitat del diàleg. Però és un diàleg impossible perquè les dues parts han decidit no cedir en res.
Ja sé que em diran ingenu, però insisteixo en la necessitat d'esgotar totes les possibilitats d'entesa per tal d'evitar una trencadissa política que seria una feinada recompondre-la. Penso que s'ha d'estar molt més atent a les demandes socials que surten cada dia als carrers per demanar feina, per criticar durament la corrupció política, per mantenir fins allà on sigui possible l'estat del benestar que encara gaudim amb unes certes garanties. La història ens diu que el catalanisme polític ha dedicat més temps i més esforços a fer propostes de com hauria de ser Espanya que a pensar més sobre com ha de ser Catalunya. Prat de la Riba i tots aquells personatges d'idees polítiques diverses de la Mancomunitat van endreçar el país, el pensaren, es posaren a treballar amb una sabata i una espardenya.
Sabien, com sabem ara, que la retòrica no construeix res i que la gent i els pobles s'imposen per la seva singularitat treballada dia a dia, per la qualitat de la seva cultura, pel seu esforç per mantenir un tret identitari tan decisiu com la llengua, pel tarannà del pacte i del dret i, per damunt de tot, per les seves virtualitats presents, pel que som avui i pel que volem ser demà, amb els instruments de què disposem. La tibantor institucional entre els governs de Catalunya i Espanya no pot perdurar indefinidament. O es reforma la Constitució per tal de donar respostes a les ambicions polítiques catalanes o bé Catalunya prendrà decisions amb l'objectiu de trencar definitivament amb Espanya, encara que els costos i les incerteses siguin molt elevats.
Abans d'entrar en aquesta nova etapa, cal calibrar si la unitat política entre els catalans és suficientment sòlida i perdurable per començar a transitar tot sols, en uns temps en els quals la interdependència és universal mitjançant les comunicacions, els talents i el coneixement que no té fronteres. Podem viure obsessionats per trencar amb Espanya, però sense oblidar que el primer objectiu és construir la cohesió política de la societat catalana i, alhora, mantenir unes relacions sòlides i fluïdes amb Europa de la qual l'Estat espanyol forma part.
