L'horror no s'oblida

El primer camp de concentració nazi que vaig visitar va ser el de Mauthausen. Va ser una experiència colpidora que em va marcar per a tota la vida. Era molt jove i fins aleshores no havia calibrat la dimensió infinita de la maldat humana. La sòlida estructura del recinte i la perfecció de la maquinària dissenyada per exterminar éssers humans em va glaçar l'ànima. Però alhora, em va despertar l'interès pel genocidi nazi i per la seva expressió màxima: la solució final. Els experiments de Dachau, els forns crematoris Buchenwald, les cel·les de Ravensbrück, les restes del gueto de Varsòvia o les vies i les càmeres de gas d'Auschwitz-Birkenau són altres escenaris de la topografia del terror que he recorregut per aquest malson de la història. Un dels elements comuns és que la majoria dels veïns d'aquestes instal·lacions criminals solia argumentar que no sabia què s'hi feia. Al·legaven que, malgrat els incessants moviments de trens i camions que entraven carregats de gent i sortien buits i el fum i les cendres que brollaven de les xemeneies dia i nit, mai no varen sospitar que fossin escorxadors de persones humanes. Aquesta fal·làcia ha quedat definitivament desfasada. Un estudi elaborat per investigadors del museu de l'Holocaust de Washington ha xifrat en 42.500 els centres de tortura i camps de treball i extermini que la paranoia de Hitler va crear al llarg i ample del Tercer Reich. Una xifra tan brutal com els entre 15 i 20 milions de persones que hi varen morir o hi varen ser empresonades, a Alemanya, Àustria, Polònia, França, Bèlgica o Romania. El treball, que ha durat 13 anys, és la constatació definitiva que era impossible anar a cap indret sota el domini nazi sense ensopegar amb un exemple de l'avern a la terra.

Aquests dies ha fet vuitanta anys de l' arribada d'Adolf Hitler al poder i de l' incendi del Reichstag que va justificar la suspensió dels drets constitucionals i la imposició de l'estat d'emergència a Alemanya. Ara que enmig de la confusió espurnegen alguns brots populistes, és bo no fer l'orni, perquè la historia té tirada a repetir-se.