Vigència d'Espriu
La commemoració de l'any Espriu és una alegria que cal celebrar. Ara bé, quan aquests dies llegim comentaris que ressalten la vigència de la seva obra i la seva personalitat, ens trobem amb un problema: que és que les posicions estètiques i ètiques d'Espriu ja no són gaire útils en la nostra conjuntura actual.
D'entrada, és evident que la figuració de la pell de brau i del diàleg amb els altres pobles ibèrics de Sefarad ja no ens serveix. En la nostra situació de guerra financera i legal amb l'Estat, l'únic diàleg que ens queda per fer és la negociació i els termes concrets de la separació de Catalunya.
D'altra banda, el filosemitisme d'Espriu i la identificació del poble català amb el jueu tampoc no són gaire productius. Malgrat l'admiració que molts catalans sentim per aquest poble, la tragèdia de la persecució i l'arribada a la terra promesa ja no expliquen la nostra realitat. Perseguir-nos pròpiament no ens persegueix ningú: Madrid ens ataca perquè defensa els seus interessos i nosaltres som responsables de defensar els nostres. I, d'altra banda, Israel ja no es troba en la fase fundacional en què la construcció d'un estat genera tota mena d'energies i estímuls. Per tant, el model jueu potser ens pot ajudar com a model històric però no pas com a referent en el present, el qual ha passat a ser, sobretot, Escòcia.
Alhora, la poètica espriuana de la fidelitat a la terra i la decisió de no marxar nord enllà on la gent és rica i feliç tampoc no descriu la nostra situació. En el món global, no solament molts catalans van i vénen contínuament del nord, sinó que, a més, el fet de viure-hi sovint els fa més útils a l'hora de treballar pel país. Per exemple, si Xavier Sala i Martín o Carles Boix són tan eficaços pel país és, entre altres raons, perquè parlen des de Columbia i des de Princeton. Per això, ara la consigna ja no ha de ser que ens mantindrem fidels per sempre més al servei d'aquest poble, sinó que donarem suport incondicional al president Mas i a Junqueras per treballar al servei de la construcció de l'estat.
En un article de l'11 de febrer, Miquel de Palol presentava Espriu com un model per prendre consciència de la importància del rigor, la cultura i l'autoritat moral a la nostra societat. I sí, Palol té raó, però aquest ús d'Espriu corre el risc d'instrumentalitzar-lo i, tenint en compte que avui dia els ideals d'excel·lència i autoexigència se'ls han apropiat les escoles de negocis, s'ha d'anar amb compte de no convertir Espriu en un model d'aquesta mena.
Queda la reflexió sobre la mort i el misticisme, però aquest aspecte és més interessant de llegir com l'esforç per trobar un espai no capturat per la dictadura franquista que no pas com una reflexió metafísica en si. En tot cas, si s'intenta presentar com un aspecte actual hi ha el risc que es confongui massa amb les ideologies neobudistes, aquestes que ens parlen de mirar a l'interior i fer una vida més contemplativa, ara que ens han tallat el crèdit i tornem a ser pobres.
Finalment, el model de llengua. La llengua de la part més densa i barroca de l'obra d'Espriu responia, com se sap, a la voluntat de salvar els mots de la tribu sota la nit franquista. El perill d'ara, en canvi, és un altre: que és que el català esdevingui una llengua oficial i simbòlica però amb poc ús diari. Per això, no sembla que un model de català llibresc ens pugui ajudar gaire a contrarestar aquesta situació.
El que vull dir amb tot això és que, si cal llegir Espriu, que continua sent infinitament interessant, és clar, no és per gaudir del valor present o universal de la seva obra, sinó per veure com va respondre als dilemes d'un temps que ja no és el nostre.
