Més i millor
Gabriel García Márquez diu que “el periodisme és el millor ofici del món”. Però la convicció entusiasta d'aquest premi Nobel de literatura no sembla compartida per gaire gent. L'últim baròmetre del Centre d'Investigacions Científiques (CIS) posa de manifest que entre les professions pitjor valorades pels entrevistats hi ha precisament la de periodista. Aquesta és una opinió majoritàriament compartida pels enquestats més grans. Potser és conseqüència i projecció d'un cert desengany generacional que, segons sembla, no comparteixen els més joves. La millor prova d'això és que la demanda per entrar a les facultats supera àmpliament l'oferta i això manté la nota de tall entre les més altes. Cada any hi ha a Catalunya més de mig miler de nous llicenciats en periodisme.
Des del primer moment en què es va començar a teoritzar sobre la separació de poders per garantir un estat fort i una societat lliure es va tenir consciència de la necessitat d'un sistema de control. Si el baró de Montesquieu escriu l'Esperit de les lleis el 1748 i hi parla de la necessitat de separar l'acció del poder legislatiu, l'executiu i el judicial, és el seu contemporani Edmund Burke a qui s'atribueix atorgar a la premsa la condició de quart poder.
Quan es parla de la independència de la premsa es fa, sobretot, considerant les seves vinculacions amb tota la resta de poders. En un model de societat d'interessos creuats és molt difícil que no hi hagi connivències en uns casos i fricció en d'altres, però la diversitat de l'oferta i la pluralitat informativa que comporta haurien de ser suficient garantia que sempre hi haurà un punt de vista diferent que garanteixi que no hi ha una posició dominant des de la qual es puguin produir abusos excessius. Però quan, d'una manera o una altra, tothom participa d'interessos comuns, es perd la dimensió de servei públic i s'acaba sent part del problema.
El dret a la informació forma part de la Declaració Universal dels Drets Humans, que reconeix el dret de tot individu “a rebre informacions i opinions i el de difondre-les”. El nostre marc jurídic incorpora aquest principi, en l'article 20 de la Constitució Espanyola i en l'article 52 de l'Estatut, que estableix que “correspon als poders públics de promoure les condicions per a garantir el dret a la informació i a rebre dels mitjans de comunicació una informació veraç i uns continguts que respectin la dignitat de les persones i el pluralisme polític, social, cultural i religiós. En el cas dels mitjans de comunicació de titularitat pública la informació també ha d'ésser neutral”. Tothom està d'acord que hi ha una relació indestriable entre informació i democràcia, entre la capacitat de prendre decisions i la possibilitat d'escollir amb coneixement de causa, però el repte que té tota societat en cada moment és de fer-ho possible. Una de les clàusules no escrites del contracte de ciutadania que mantenim de forma implícita com a individus amb la col·lectivitat és la que ens atorga el dret a la informació, però l'altra cara de la moneda és la que ens obliga moralment a fer-ne un ús actiu i responsable. La torna de tot dret és un deure.
Hi va haver un moment, quan es va començar a parlar de la societat de la informació, en què semblava que el veritable desafiament era ampliar tant com fos possible els canals de difusió. Però avui tenim la consciència clara que la multiplicitat de vies per les quals enviem i rebem missatges té molta menys importància que el contingut d'aquests. En l'era de la informació ha estat la manipulació –l'alteració conscient del valor de les coses, l'engany premeditat i la mentida– la causant d'una crisi econòmica i de model sense precedents i la que segresta encara avui la major part dels mecanismes dels quals ens hauríem de dotar per sortir-ne.
Si situem aquest debat en l'àmbit del periodisme cal tenir present el que deia Ryszard Kapuscinski: “En el bon periodisme, a més de la descripció dels esdeveniments, teniu també l'explicació de per què ha passat; en el mal periodisme, per contra, trobem tan sols la descripció, sense cap connexió o referència al context històric.” Massa sovint els fets es tergiversen per convertir-los en arguments i el relat que acompanya la seva descripció s'assembla més a una justificació que a una anàlisi.
Potser hi ha una relació entre la valoració que es fa avui de la professió de periodista i la utilitat que es considera que té. Es refia la gent de la informació que li arriba? Creu que és veraç o que serveix diferents interessos? Té recursos suficients l'audiència per interpretar la informació correctament? Li és útil? La considera útil? Seria bo que la nostra societat, en el seu conjunt i en tots els seus matisos, es pogués sentir reflectida i representada en els seus mitjans de comunicació. És una qüestió que va més enllà dels professionals de la comunicació i de les empreses periodístiques i se situa en l'àmbit de la millora de la qualitat democràtica. No es tracta de buscar cap reconeixement, sinó per responsabilitat; ens fa falta més i millor periodisme.
