Amics poc coneguts

Admetem-ho. A ningú no li agrada fer anys, però no hi ha gaire ningú que aposti per la solució radical de deixar de fer-ne. Als despistats, als poc detallistes o als enfeinats, la tecnologia ens ha anat a la contra, i ara, si és que som al Facebook o al Twitter, si tenim un Iphone, un Samsung o ja no sabria dir-los què més, cada dia ens toca destinar uns minuts a felicitar els amics i amigues que fan anys. A alguns no els hem vist mai. Això acostuma a ser directament proporcional: com més n'acceptem, més en tenim que no coneixem. I arriba un dia que sospitem que l'edat que declaren alguns o algunes no es correspon amb els anys que tenen. Jo diria que, generalment, això de dir els anys és com Espanya o la borsa: hi ha una tendència clara a anar a la baixa. Però tampoc no m'hi posaria fort. En tot cas, en alguns casos, les fotografies que posen ens fan sospitar que amaguen anys. En altres, no hi ha fotos, però les felicitacions que els escriuen altres amistats –hem de suposar que alguns els han vist algun cop– ho delaten. N'hi ha que no posen la foto, ni els anys i que, quan els felicites, et vénen ganes d'escriure no “Per molts anys” sinó “Em pots dir quants anys que fas?” N'hi ha que ho compliquen més i que, en comptes d'una imatge seva, posen una foto d'un paisatge, d'una tendència política o d'una mascota. Ara fa un parell de dies vaig felicitar una amistat que té a la fotografia un gat. Com que, a més de no dir l'edat, el nom del Facebook no és un nom de persona, ni tan sols sé si és home o dona o noi o noia. Com que va contestar donant-me les gràcies, ara em fa l'efecte que és una dona o una noia, tot i que, com ja saben, al Facebook no es pot estar mai segur de res perquè la xarxa té sempre un plus de cosa incerta. I, quan sigui jo qui faci anys, sé que encara serà pitjor perquè voldré contestar-los un a un i, l'últim cop, vaig començar el vespre del dia 27 –sí, vaig néixer un dia 27– i el 28 encara hi era.