Tres apunts
1. Col·lapse. El Servei Català de la Salut deu més de 302 milions d'euros a les farmàcies. Creix el nombre d'aturats i el tancament d'empreses. Més i més estudiants acaben la seva formació sense tenir cap perspectiva laboral. La banca, amb llicència absoluta durant les èpoques de bonança i sufragada en període de crisi, reitera dia a dia la seva absoluta manca de sensibilitat social. La Generalitat recorda que la seva morositat deriva de la morositat del govern espanyol. Ens trobem davant d'un col·lapse econòmic i polític, i qui sap si a un pas de l'esclat social. És indiscutible que el govern de Catalunya, més enllà de les males gestions que se li puguin retreure, no té competències ni poder per revertir aquesta situació. Independentment del partit polític que governi a la Generalitat, estem arribant a un punt de síntesi regida per aquest interrogant: ¿de quin poder efectiu disposa Catalunya? La resposta a aquesta pregunta serà la clau de volta de tota iniciativa política de futur: tant per decidir el pas a un estat propi com per deixar-nos dissoldre en el jacobinisme. Es tracta d'un interrogant que té implicacions transversals: ningú (ni dretes ni esquerres, ni sindicats ni cap agent social) podrà continuar fent l'orni com si no estiguéssim parlant d'un dels principals telons de fons d'aquesta situació extrema.
2. Trencament. Si no fes basarda i no sabéssim que aquest serial de terror va de debò, l'última compareixença del ministre de l'Interior espanyol només faria riure. Fernández Díaz va comparèixer al Congrés per no donar informació sobre l'esborrany policial que difamava Artur Mas i Jordi Pujol, filtrat pel seu ministeri i publicat pel diari El Mundo. Sense empatx de cap mena, Fernández Díaz es va declarar incapaç de controlar els seus subordinats i, de passada, va aprofitar la compareixença per escampar més ombres de sospita sobre CiU.
3. Articulació.
Mentre el ministre exhibia aquesta impunitat totalitària, a Catalunya, Alícia Sánchez-Camacho orquestrava el seu numeret de refús de l'escorta dels Mossos d'Esquadra. Era una escenificació destinada a escampar una cortina de fum. Avesada a amagar la seva condició de botxí per fer-se passar per víctima, Sánchez-Camacho va desviar l'escàndol democràtic protagonitzat pel Ministeri de l'Interior i va il·luminar una altra zona de l'escenari. És així com es distreu l'atenció. Un magnífic exercici de coordinació entre la cap del PP català i el Ministeri de l'Interior. Quanta misèria moral!
