Què ens passa?

Què ens passa als catalans? Quina bogeria ens ha envaït que en poc temps hem passat d'una convivència més o menys tranquil·la, d'un respecte més o menys sincer, d'una tolerància més o menys forçada, d'una enveja més o menys reprimida i d'una solidaritat més o menys practicada –tot el que no era per fer volar coloms, però sí per anar passant uns anys difícils– a un gairebé estat de guerra de franctiradors. Als atacs de foc real de l'oest hi estem bregats, però que et dispari el veí és de bojos. Què ha passat per fer aquest canvi? Hom diria que ens hem cremat badant com ous ferrats! Vivim amb el complex de lladre, defraudador, aprofitat i altres qualificatius. Suposadament, tots els governants, polítics, alcaldes, administracions, empresaris i financers, tots han robat i defraudat, segons els diuen. Quina collonada! No ho pensen els legisladors que és la llei electoral vigent la que no és a l'altura dels temps? És intocable?, pregunto.

Hem pelegrinat per anys difícils. Pujol acabà, Maragall ens deixà i Pepe Montilla, que volgué emplenar el buit, marejà ben marejada Catalunya. La poca serietat del tripartit, les bajanades que protagonitzaren –vistes unes i no vistes d'altres– crearen un caliu de desconfiança entre catalans. Observadors atents d'Europa la veiem allunyar-se.

Els partits, amb els caps calents i les butxaques fredes, iniciaren la conjugació de verbs poc habituals: “Jo defraudo, tu robes, ell amaga, nosaltres etc.” No havia passat mai. La noblesa, la reialesa, les finances, la cultura, l'esport i més que s'han adherit al diner viatger. Aquest món rar ha tingut èpoques i llocs en què l'enriquiment indegut ha traslluït. El març del 2013, ha baixat la xifra dels presumiblement honrats. Tots els que hem tingut responsabilitats polítiques, amb el diccionari obert per frau, pensem el que ens pot tocar en l'injust repartiment. Començà a Marbella i Mallorca, seguí Barcelona i, com el xarampió, s'ha escampat. Si segueix, sols es salvarà un vell enllustrador de l'estació de metro Liceu, a Barcelona. Ell diu: “Yo, lo mismo froto el lado izquierdo que el derecho del zapato”, en castellà salmantí. Fa seixanta anys que viu a la Bordeta.

En el ball de bastons, els partits de dreta acusen els d'esquerra i a l'inrevés i tots junts els del centre. Aquests els alcaldes. A bancs i empreses, d'aportar fons als partits i aquests, de repartir-ho. Hi ha cares satisfetes veient empresonar el veí. Els presidents Pujol i Mas han sortit bé de la primera andanada. “Ho veieu sapastres que hi ha excepcions?”, ha dit Mas. El PP de Girona dóna suport a Llanos de Luna. Oblida que l'Alícia Sánchez-Camacho és mestra d'oratòria adobada amb castanyes. Haurà mirat el Vaticà amb ulls viciosos. “Si pogués...”, deu pensar. No ho farà: podria sortir-ne per un finestral. Deixa viure els atabalats catalans! Amb tendència a pitjorar, com acabarà la guerra?