Contra el desànim

Ja cal que treballem tots plegats. Parlant amb la gent, m'adono que hi ha un cert desencís en l'ambient, un desànim que s'estén con una taca d'oli. Es comença a pensar que no hi ha res a fer, que no som capaços de mantenir-nos ferms, que les nostres forces són limitades, que no hem calculat bé els riscos. Avui, la frase més contundent que he sentit és: “Com sempre, ells tenen la paella pel mànec.”

“Parla de política?”

Sí, de política de veritat. Parlo de l'estat propi que vam sortir a reclamar multitudinàriament al carrer i que sembla esvair-se a poc a poc en un mar de dubtes. Alguns, lògics; d'altres, induïts des de l'altra banda de la trinxera. Parlo del dret a decidir que el Parlament proclama però que els poders establerts impugnen a tots nivells, per si de cas. Parlo de la meva gent, el meu poble, els meus conciutadans, l'entusiasme dels quals sembla esbravar-se molt de pressa, davant els primers i previsibles entrebancs.

“I què es pensava?”

La veritat? Miri, ja sóc gat vell. Entenc que en l'onada independentista que vivim hi ha de tot, com ha de ser. Des dels que estarien disposats a aguantar totes les penalitats reals o imaginades que ens amenacen per dur el procés fins al final, fins als que es conformarien amb una negociació d'última hora per acordar alguna fórmula de compromís amb Espanya. Ara bé, de resignats a la situació heretada d'humiliació constant i de pagar i callar, en trobo pocs. Potser algun interessat o algun desinformat. Però pocs. Ja ho vaig escriure: necessitem un estat que vetlli pels nostres drets, la nostra cultura, la nostra economia, la nostra llengua, els nostres costums, la nostra convivència, la ben arrelada diversitat que hem sabut respectar. De cap manera podem ajudar a mantenir i fer definitiu un sistema basat en el decret de Nova Planta, imposat per la força de les armes i mantingut vigent per la coacció durant tres segles desgraciats. Tenim dret i necessitem ser el que som.

“No vol la independència, doncs?”

Vull la llibertat que ens hem guanyat amb tants anys de lluita. Llibertat de viure sense ser ciutadans de segona, rellogats en un espai que algú considera seu, per dret diví o per dret de conquesta. Els catalans vam anar al davant de la lluita contra la dictadura, agafats de la mà dels que ens volgueren acompanyar. Ens en sortírem, més bé o més malament. No podem admetre que ara els vells companys ens traeixin en nom de vés a saber quina idea d'Espanya immortal. Algú deia no fa pas gaire, expressant el seu sentiment profund: “Los catalanes podrán decir o hacer lo que quieran, pero el solar es nuestro.” Cal dir-ho ben clar i ben fort: el solar, la terra que trepitgem, el país que treballem, és ben nostre.