La cimera

La gran notícia de la cimera contra la crisi econòmica que no es va celebrar dissabte al Palau de Pedralbes no és que en el seu moment hagués estat convocada ni que després hagi estat cancel·lada. La gran notícia és que som a l'any VII de la gran crisi econòmica. I que no hagi estat fins ara que han cregut que podria ser convenient parlar-ne entre tots. El que és una notícia i a la vegada és un escàndol és això: que no hagi estat fins ara, fins a aquestes altures insostenibles, que s'ho hagin proposat. En el setè any! Per això és que ara fa riure, per no dir plorar, que diguin que val la pena fer l'esforç d'asseure's tots junts per fer-hi front. I tot aquest temps que ha passat fins ara? Doncs només l'han aprofitat per acusar-se els uns als altres de fer o no fer el que han fet o no han fet mentre els uns han estat al govern o hi han estat els altres. Per això tampoc no és notícia ni sorprèn que el president Mas hagués de decidir l'anul·lació de la trobada de dissabte.

El que tampoc no és notícia, perquè no sorprèn gens, és que tots els partits tinguin raons de veritable pes per no haver fet possible la cimera. Ja estem acostumats a sentir que tots són perfectament coherents amb els seus postulats i que aquesta radical coherència és el que sempre xoca indefectiblement amb la radical incoherència dels altres partits. El partidisme practicant s'ha oposat sempre a la política del sentit comú. I en aquest cas el sentit comú hauria estat, més aviat que tard, posar les propostes de tots sobre la taula i triar-ne les millors, les de més consens, les més realistes. Un impossible, vaja. I encara més a aquestes altures.

També és veritat que hi ha una altra qüestió de fons que ha impedit aquest esforç col·lectiu dels partits pel bé comú: més enllà de l'aplicació dels ajustos i les retallades imposades per Europa i administrades pel govern de Madrid, cap partit no té ni idea de què es pot fer per sortir de la crisi, per canviar les retallades per creixement econòmic. Res realista i aplicable. Si més no, en les condicions actuals. Res, més enllà d'esperar que escampi i que la bonança externa estiri l'economia espanyola. En aquest context, l'única cimera que podria empènyer Catalunya cap a la bonança ja sabem quina és: la del camí a la independència. Però això, a part de no ser partidista, també exigeix valentia. Ho seran?