Petit és bonic

És ben coneguda la dita small is beautiful. Si s'observa la recent evolució dels quatre petits països nòrdics, Suècia, Dinamarca, Noruega i Finlàndia, es troba un model d'economies eficients amb un nivell de protecció social elevat a partir de polítiques socialdemòcrates reformades en els darrers vint anys per fer-les més competitives i per tant sostenibles. El país més diferent és Noruega pels alts ingressos provinents del petroli, que els han permès crear un fons públic de 600.000 milions de dòlars que farà possible impulsar l'economia nacional quan aquells desapareguin en els propers trenta anys, i assolir una renda de 100.000 dòlars/habitant, el doble de la de Dinamarca, Suècia i Finlàndia.

Les reformes iniciades als anys noranta quan el model clàssic de socialdemocràcia va entrar en crisi –Suècia va passar del lloc quart al catorzè en renda per habitant del 1970 al 1993– han girat no en la reducció del nivell de serveis públics, sinó en la recerca de solucions que permetin mantenir la sanitat i l'ensenyament amb accés universal, un sistema de pensions amb prestacions elevades i amb un cost compatible amb un nivell impositiu moderat que estimuli l'economia, és a dir, buscant l'eficiència i no les retallades lineals. Suècia té un impost de societats del 22% –Espanya està al 30%– i un dèficit inferior al 0,5% –Espanya, el 7%–, i les prestacions socials són superiors a les espanyoles.

Aquestes polítiques han estat desproveïdes de referències als models convencionals de dretes, la protecció de l'acció individual diferenciada, i d'esquerres, l'aportació pública independentment del seu aprofitament, i en conseqüència no han impedit la prestació de serveis públics per la iniciativa privada. Als nòrdics no els preocupa qui realitza el servei si és donat amb eficàcia i eficiència.

Això ha permès la reducció del pes en el PIB nacional del sector públic. Suècia ha passat de 67% el 1993 al 47% el 2012, sense una reducció sensible de l'equitat. La ciutadania d'aquests països confia en la classe política, que manté un rècord mundial estable de transparència –qualsevol resolució o document del govern és accessible– i de falta de corrupció pública, que està severament penada per les lleis i radicalment condemnada per una societat de tradició luterana.

El grau de llibertat econòmica per emprendre negocis i competir, mesurat per l'índex Fraser, un conegut think tank canadenc, ha passat de 6 (10 és el màxim) per als quatre estats nòrdics als anys setanta, a 8 el 2010, igual que als EUA i el Regne Unit, estats amb un dels més alts nivells de llibertat econòmica.

Les reformes fetes en aquests països han estat diferents i els resultats obtinguts, també. Suècia utilitza el xec escolar, que permet que els pares puguin enviar els seus fills a qualsevol escola pública o privada. Això ha permès millorar el nivell de moltes escoles, però el rendiment dels alumnes en el rànquing de Pisa s'ha reduït lleugerament. Finlàndia té un sistema basat en l'escola pública, en l'estabilitat –no hi ha canvis educatius constants com a Espanya–, en el prestigi social dels docents i en la vigilància i la inspecció dels centres. És el país amb més bons resultats en ensenyament secundari i amb un cost moderat, 6,4% del PIB (als EUA, 7,3%). La legislació laboral varia d'uns països als altres. La possibilitat d'acomiadar sense costos laborals alts és possible a Dinamarca, no a Suècia i Finlàndia, però l'Estat proveeix gratuïtament un alt nivell de formació que hauria de permetre als afectats el retorn a l'ocupació en millors condicions que a la sortida del mercat laboral.

Aquestes reformes són possibles en països de dimensions petites. El nombre d'habitants oscil·la entre els 5 milions de Noruega, Finlàndia i Dinamarca i els 10 milions de Suècia, amb una cohesió social alta i nivells de renda similars al llarg de la seva geografia. S'han dut a terme en economies de forta base industrial i amb un nivell d'obertura alt, proporció d'importacions i exportacions respecte de PIB, i poc intervencionistes. Suècia ha deixat caure el fabricant de cotxes Saab quan s'ha demostrat la seva inviabilitat econòmica i ha permès la compra de Volvo pel fabricant de vehicles xinès Geely. I a Finlàndia no han invertit diners públics en Nokia quan l'empresa ha perdut de manera radical el nivell d'èxit comercial que la va convertir en líder del mercat de telèfons mòbils fa pocs anys. Dinamarca té poques empreses de dimensió, però moltes de les quals són líders mundials: Maersk, naviliera; Lego, joguines; Vestas, aerogeneradors... Passa el mateix a Suècia: Atlas Copco i Sandvik, maquinària de mines i obra civil; Novo Nordisk, biotecnologia; Ericsson, telecomunicacions, etc. La gestió d'aquestes empreses es basa en la contínua innovació, l'organització plana, la flexibilitat i l'adaptació permanent a les condicions canviants del mercat, com ara la reducció de la dimensió local per aproximar les empreses als mercats i clients que més creixen.

És lògic preguntar-se si en una Catalunya independent o no fictíciament federada es podria arribar a polítiques similars, perquè es donen les circumstàncies clau de dimensió del país i homogeneïtat en rendes i cultura. La realitat actual és radicalment diferent; la comparació del que fan aquests estats i fa Espanya és, sense excepció, la cara i la creu de la moneda. Malgrat que Catalunya no té una base industrial de similar dimensió a la dels països nòrdics, tenir una economia menys oberta, una renda per habitant un 30% inferior... això seria possible, però la diferència cabdal que dificultaria les reformes necessàries per a l'assoliment d'aquest model econòmic rau en l'eficàcia i la transparència de l'administració pública. Si aquesta condició es donés, només caldria eliminar els impediments, i la majoria provenen de les polítiques del govern espanyol, que avui ho fa en la pràctica dels fets i les realitats, impossible.

Per aquells que defensen la independència, s'hauria de convertir en evidència que una gran part de la població es pot alinear amb aquest paradigma si percep que el futur serà més proper al model econòmic, la política social i la gestió pública dels països nòrdics que no pas a les realitats de les democràcies actuals del sud d'Europa, però per fer-ho s'hauria de demostrar que la gestió pública de la Generalitat és radicalment diferent de la que practica el govern estatal. Si això no fos així, gran part de l'argument per a la separació esdevindria cultural i sentimental, perquè la resta de polítiques serien similars a les actuals... Deu ser cert que si es talla un formatge les dues parts són formatge?