Els pobres del papa

A propòsit de l'elecció de Jorge María Bergoglio com a nou papa de l'Església catòlica, la imatge que més he retingut és la dels cardenals vestits de vermell que, des d'un balcó, observaven Francesc en la seva primera aparició pública a la basílica de Sant Pere. Una imatge molt plàstica que fa present la capacitat vaticana per la posada en escena. De fet, quan veig capellans amb faldilles tendeixo a recordar aquella escena de Roma, de Fellini, amb una desfilada de moda eclesiàstica al Vaticà. Amb la renúncia de Ratzinger a continuar representant el paper de Benet XVI, alguns van pensar en un film més recent, Habemus papa, amb el qual Nanni Moretti imagina un papa que, interpretat pel gran Piccoli, no ho vol ser i que, un cop nomenat, s'escapa del Vaticà i vaga per Roma. El papa de Moretti, però, potser és més pròxim a l'actitud que, diuen, va tenir Bergoglio en el conclave del 2005, en què va ser escollit Ratzinger: el cardenal argentí, com ho fa Piccoli al film de Moretti, va pregar per no ser nomenat i va demanar que no el votessin.

Vuit anys després, però, Bergoglio és papa i avui, celebrant la primera missa solemne, serà pontificat. Alguns cronistes i analistes del Vaticà diuen que amb Francesc ha arribat una revolució a l'Església catòlica. En tot cas, la revolució no passarà per la posició respecte a la contracepció (ja no parlem de l'avortament), l'eutanàsia i fins l'homosexualitat, definida per Bergoglio com a “intrínsecament immoral”. No, amb Francesc, el catolicisme no perdrà ni els seus referents morals ni els seus cavalls de batalla. La hipotètica revolució s'apunta pel costat de l'austeritat: Francesc vol una església pobra (a veure) al costat dels pobres. En lloc de santificar els pobres, però, no seria preferible treballar perquè ho deixessin de ser? Els teòlegs de l'alliberament que així ho consideraven ja no revolucionaran l'església: va expulsar-los Ratzinger quan treballava d'inquisidor.