Actualitat de l'ànima

Torno a pensar en l'ànima, en el concepte d'ànima, després de llegir el dietari –esplèndid, molt ben escrit– d'Esteve Miralles (Retrobar l'ànima, Empúries). L'autor parteix d'una fal·làcia retòrica: sent que ha perdut l'ànima i la vol recuperar. Perduda o encongida, l'ànima es torna a fer present, va omplint amb l'escriptura (amb l'egoescriptura) el quadern que s'ha comprat l'escriptor-personatge (el quadern expiatori, en diu). En aquest dietari, s'hi relaten dos viatges internacionals... i un fum d'assumptes més. Hi ha unes pàgines d'una alta volada literària i moral (i d'una emoció molt punyent) dedicades a David Vilaseca. I hi ha, pertot, moltes idees valuoses. A mi em fa l'efecte que el món s'ha embastardit tant que cal seguir el propòsit de Miralles: tornar a reivindicar l'ànima. Mirar de ser –o provar de no deixar de ser– delicat i tendre, posem per cas, una manera de captenir-se no gaire ben considerada. “L'ànima s'ha de posar en coses que la necessiten.” A banda i banda, et topes amb mal educats que criden o que t'escupen als peus, hi ha defecció dels deures morals elementals. La nostra societat potencia el culte a l'emoció –com explica Michel Lacroix–, perquè l'emoció ha esdevingut objecte de màrqueting. “La bulímia de sensacions fortes s'acompanya d'una anestèsia de la sensibilitat.” Pesa més, doncs, la sensació que el sentiment. El llibre de Miralles és, per això, una valenta presa de consciència.

Torno a pensar en l'ànima, i recordo dos llibres més, recents, que, d'una manera o altra, també s'hi refereixen, que també la reivindiquen. Climent, la flamant novel·la de Josep M. Fonalleras (Amsterdam Llibres), és l'intent narratiu d'embalsamar l'ànima d'un escriptor fantasma. El protagonista que dóna títol a l'obra va ajornant el seu deure (ètic i estètic) de deixar fixada l'ànima pròpia en la novel·la que projecta d'escriure, i que no arribarà a donar mai. Tenim clarícies vàries de l'ànima climentiana, collides d'ací d'allà: les opinions del cercle d'amics íntims, la infinitat de papers que ha deixat... Però és una ànima, narrativament parlant, molt més desnerida que la de l'escriptor que s'ha d'encarregar d'escriure la novel·la que l'altre no va ser mai capaç –o que no va tenir collons– d'escriure. L'ombra d'ànima de Climent cedeix enfront de l'ànima poderosa de l'escriptor que l'ha de ressuscitar.

Com ens recorda Miralles, l'ànima s'associa a allò més essencial del caràcter. A Marges (Barcino), l'opera prima de Roger Vilà Padró, un quarantí decideix anar a retrobar la seva ànima autèntica al Priorat, tot instal·lant-se, durant un mes i mig, en un mas de Margalef. Les arrels paternes s'enfonsen en el sòl d'aquest país petit. El noi, que es diu Menna, encara no ha sortit del tot d'una crisi existencial que va començar amb la mort de la seva companya. Davant tothom argumenta que està estudiant els marges de pedra seca. Però les raons del seu viatge interior són més fondes. A recer del Montsant, en Menna es dedica a tot de quefers que tenen molt a veure amb la recuperació de l'ànima: passeja, bada, cuina, menja bé, observa, palpa el país –això que ara en diuen el territori–. L'ànima recobrada emana del parlar de la gent del lloc, i, sobretot, del lloc mateix, de la naturalesa: “Ens aturem uns minuts al mirador, des d'on es contempla tota la vall presidida pel poble, les feixes que modelen el collet d'Arçons, l'esquena del Montsant, i, cap a l'altra banda, el riu enclotat al fons del barranc, els contraforts regirats i nerviüts”. El protagonista acaba elaborant tota una teoria sobre els marges de pedra seca (se sent immargit, afirma). Els reserva un quadernet final d'apunts –una mena d'aforismes–, que són el corol·lari de la novel·la –com els aforismes de Miralles podrien ser el corol·lari del dietari–. Hi ha tants llibres sense suc ni bruc –això és, sense ànima– que quan n'apareixen alguns com els glossats un torna a pensar indefectiblement en el concepte amb què iniciava aquest article. I pensa, un, que no estem del tot perduts.