L'Iraq i la protesta global

Primers deu anys de llarga i cruenta postguerra. L'Iraq. Un país abans llunyà, exòtic, identificat en el mapa només pels erudits en orígens de l'escriptura o pels amants de les mil i una nits. Un país avui ja molt pròxim, gairebé familiar, des que el 2003 els falcons de Bush el van situar en el punt de mira de la guerra total. I també des que milions d'habitants del planeta ens vam mobilitzar contra la guerra i contra aquella guerra concreta, la de l'Iraq. Després, durant els deu anys de guerra soterrada i de pacificació americana, hem continuat pendents dels desastres de la guerra a Bagdad i a tot el país. Hem vist, impotents, com augmentaven les xifres de víctimes en un nombre proporcional a la magnitud de la gran mentida maquinada per Bush, Cheney i la CIA sobre les inexistents armes de destrucció massiva.

La victòria de l'anomenada Coalició fou ràpida i contundent. Aquesta setmana tot el món ha recordat els deu anys de la invasió de l'Iraq, que comença el 20 de març del 2003 curiosament sense prèvia declaració de guerra. El 2 de maig George Bush proclamava ja la victòria sobre Saddam des del portaavions Abraham Lincoln, davant de 5.000 marins i en directe per a tot el món a través de les càmeres de la cadena ultradretana Fox. Per Bush, aquella era la primera batalla contra l'“eix del mal”. A l'estiu, el país ocupat ja semblava pacificat.

Va ser aquell agost del 2003 que una història particular, poc coneguda, dóna idea del paisatge després de la batalla. L'ACNUR o agència de l'ONU per als refugiats, va convocar al seu quarter de Bagdad una reunió d'alt nivell per tractar el problema. Invitats per l'agència, hi acudiren experts com ara Arthur Helton, de Nova York, jurista de prestigi i activista a favor dels drets dels refugiats i desplaçats, i el seu amic britànic Gil Loescher, politòleg i gran expert en relacions internacionals. El dia 19 a la tarda, mentre estaven reunits al quarter de l'ONU a Bagdad, una bomba féu saltar l'edifici. Helton hi moria juntament amb 20 persones més i Loescher era greument ferit fins a perdre les dues cames. El drama de la família Loescher i de la lenta recuperació de Gil, el tenim documentat justament per la seva filla Margaret, documentalista, en el llargmetratge Pulled from the Rubble (Regne Unit, 2004). El que impressiona més d'aquesta història és que ells, que es mostraven en contra de la guerra en un article conjunt anterior al viatge, foren unes de les primeres víctimes “col·laterals” d'una postguerra que volien fer més suportable.

Per desgràcia, durant aquests anys l'Iraq ha estat sovint notícia per les freqüents accions violentes que la pax americana hi ha deixat en herència. Ara, per mala consciència d'Obama, les tropes de la coalició han abandonat el camp. El que resta per saber amb precisió és el nombre de víctimes de tota mena –no sols el dels soldats americans o britànics morts a la trinxera–, i sobretot el de les víctimes civils de l'Iraq, afectades directament o indirecta per una guerra injusta, desigual i cruel. Ni americans ni governants actuals no semblen interessats a fer recompte dels morts, dels ferits, dels torturats, dels orfes, dels exiliats o refugiats, que ha causat la guerra i la postguerra.

Ara bé, si alguna cosa ha canviat des del 2003 en la història de la humanitat és l'emergència d'un nou poder a escala mundial. El dissabte 15 de febrer del 2003, després del Pacte de les Açores, entre vuit i deu milions de ciutadans del món ocuparen els carrers de centenars de ciutats sota el lema “No a la guerra”. Aquell 15 ha passat a la història com el primer dia d'una protesta global. Les manifestacions gegants –a Barcelona, 1,3 milions– no pogueren aturar la barbàrie. Però el no a la guerra de l'Iraq cartografià, d'Austràlia a Londres, de Roma a Hong Kong o Nova York, el mapa d'una nova força a tenir molt en compte: l'opinió pública mundial.