La guerrilla
Hem entrat en un moment de la batalla delicat. El bloqueig de la Generalitat per l'actuació ofensiva de l'Estat, especialment dura pel que fa a temes de finançament, busca de forma gens dissimulada mostrar on està el poder i on hi ha els súbdits i colonitzats. Aquesta ofensiva té, però, altres conseqüències. Una no és gaire bona. La coalició en el govern de Catalunya i tots els partits fins fa poc autonomistes encara actuen i parlen com si continuéssim vivint en la ficció que l'autonomia significava autogovern. Això fa que, com ha assenyalat Oriol Junqueras en múltiples ocasions, no s'entengui com el govern no surt en tromba amb xifres i fets a la mà a explicar –òbviament reconeixent en bona part la ficció del passat– com Madrid té la paella pel mànec.
Aquestes vacil·lacions comporten que els elements menys proclius al procés sobiranista agafin aire en aquests moments i visualitzin de forma sobreactuada i un punt patètica el seu bon rotllo amb determinants ministeris de Madrid. Estic proposant estar a mata-degolla en el dia a dia? No. Les institucions i qui hi està al davant, tenen l'obligació de relacionar-se i trobar sortides als problemes diaris dels ciutadans. Però això no obliga ni a treure l'encenser o ni a quedar paralitzat de terror.
La gent esperem que mentre el procés cap a la llibertat va fent els passos assenyats i a la velocitat adequada, sigui possible alhora que, en uns determinats àmbits, es puguin desencallar coses –moltes– que depenen de Madrid, al mateix temps que es percebin actituds fermes de denúncia i, quan es pugui i es calculi bé el risc, de desobediència. O dit en positiu, de prevalença de la sobirania catalana sobre l'espanyola.
Potser em repeteixo. Però si la sensació de paràlisi s'estén no és una bona notícia per al procés. En alguns àmbits no podrem plantar cara perquè no tenim defenses, però en d'altres sí. Hi ha en els capítols simbòlics i identitaris i culturals molt a recórrer quasi sense cost. En àmbits on ens juguem el diner és més complicat, però no impossible. Es farà o no una promoció del lliurament dels impostos de les institucions locals, entitats i a darrere seguiran empreses i particulars a l'Agència Tributària de Catalunya? S'està estudiant quin és el cost econòmic que té per a Catalunya l'exercici de les competències executives on la Generalitat només fa d'oficina pagadora de decisions que pren l'Estat? Fins i tot en casos de competències que s'haguessin hagut de transferir del tot, com ara beques, quin sentit té que les continuï gestionant la Generalitat? Per què no es fa un paquet de retrodevolució per a que se'n cuidi l'Estat mentre no accedim a la plena sobirania? Quan l'Estat està asfixiant amb males formes i traïdoria –encara contemplo el somriure de hiena de Montoro– com quan elimina l'impost sobre comptes bancaris per impedir que Catalunya hi accedeixi, i ara anuncia que l'apujaran a nivell d'Estat (és a dir, pagant nosaltres) per a compensar Extremadura, Andalusia i les Canàries, que el van perdre, què s'ha de fer? I quan amenacen de no transferir els fons per a trasplantaments si no es compleix el dèficit? Anualment milers i milers de pacients sense ciutadania catalana de la resta de l'Estat vénen als hospitals catalans a tractar-se i mai es compensa econòmicament la Generalitat; no seria coherent deixar caure aquests pacients de les llistes d'atenció? Milers d'estudiants universitaris accedeixen a proves d'accés a universitats catalanes vinguts de fora i molts cops per un sistema injust de selecció, expulsant els estudiants catalans, com passa a medicina. No és, d'una punyetera vegada, reclamable que els rectors de les universitats, que estan obligats a fer retallades brutals, posin les proves lingüístiques i de nivell necessàries per a que en aquests moments que l'Estat ofega volgudament Catalunya, a sobre no continuem oferint gratuïtat als procedents de comunitats amb superàvit fiscal?
No podem deixar tota la batalla pendent del gran dia en què la població votarà. Perquè l'ànim del ciutadà dependrà del capteniment dels dirigents polítics i socials i de la seva capacitat de resiliència i de guanyar escaramusses parcials més pròpies de la guerrilla que de l'exèrcit regular.
