Una cançó a la Camarga

He somiat que podia sentir a l'Spotify Les converses de La Camarga interpretades per un grup anomenat Las chicas de José Zaragoza. La música no era gaire bona, un rum-rum poc melòdic interpretat en un to tan baix que en bona part no passava de ser un xiu-xiu femení acompanyat de rialles, de rialletes i dels drings dels coberts als plats o de les copes contra les copes. La cançoneta m'ha semblat bastant vulgar. Era bàsicament en castellà, però amb algunes frases en català com en aquella cançó postolímpica dels Amics per sempre. A la cançó, hi havia frases amb barbarisme incorporat com dos “Ai, no em diguis!” combinades espontàniament amb uns “No me digas”, exclamacions com: “No m'ho puc creure!”, que només es diuen amb la boca oberta, canvis radicals de llengua i d'entonació com: “I què més? Qué más?”. I, després del “más”, més rialles. Tres cops, ha tallat la cançó la veu d'un cambrer que preguntava: “¿Las señoras desean algó más?”. I la resposta eren més rialles. Després, una caràtula digital enviada pel jutjat de primera instància 21 de Barcelona m'ha fet saber que ni aquella cançó ni l'Spotify no són de lliure accés, ha tallat la interpretació i m'ha demanat que m'identifiqués amb el meu correu digital. Els he fet cas: és un hotmail, xcortadellas. I com que, a sota, demanava que introduís un password i sé que no en tinc, ho he provat amb algunes paraules. Les primeres han estat “dret a la informació”, tot i que m'he hagut d'aturar a l'última “i” perquè no hi cabia cap més caràcter. No ha funcionat. Les segones, “jo també vull decidir”, tot i que no he pogut passar de l'última “de”. Tampoc no ha funcionat. L'última ha estat més curta: “constitució”. Però ha provocat un daltabaix. L'ordinador s'ha bloquejat i ha aparegut un troià acompanyat d'una veu que deia que el meu sistema estava infectat. I ho està. Però no s'hi amoïnin. He trucat a un informàtic i m'ha dit que els del PP vindran a arreglar-ho.