Pujol = Catalunya
Amb la imputació d'Oriol Pujol es tanca el primer cercle de la ferotge investigació judicial a què ha estat sotmesa la família Pujol-Ferrusola en els últims quatre mesos. Primer va ser el pare (vigílies de les eleccions). Després el fill (Jordi Pujol Ferrussola, que, segons una examant posseïda pel despit, traginava tot lo dia d'aquí cap a allà maletes plenes de bitllets). I ara ha estat l'esperit sant i insígnia del sobiranisme en el partit del govern (Oriol Pujol). Davant d'aquesta ofensiva cal posar el cap al congelador per mantenir una certa fredor d'anàlisi. I no per excusar presumptes corrupcions en nom de cap bandera, sinó per no oblidar que en aquest procés hi ha molts interessos en joc, que la Justícia està polititzada, que la Justícia haurà de ser molt convincent, i que pel cap baix hi ha tres episodis que conviden a prendre totes les precaucions: l'espectacle del fiscal general de l'Estat, Eduardo Torres-Dulce, ventilant gravíssimes acusacions de sumari contra la família Pujol i Ferrussola en un programa d'Antena 3; les amistats perilloses i la posterior flexió reespanyolitzadora de María Victoria Álvarez, exparella de Jordi Pujol júnior; i la interlocutòria contra Oriol Pujol, que ja perfila tota una sentència de culpabilitat.
Estem en un punt d'escepticisme expectant, en què, més que adjectius, necessitem dades substantives sobre la realitat. Per això, damunt la fulla d'aquesta navalla, no deixa de ser curiós advertir que molts dels sectors que tradicionalment havien dit i repetit que l'equació Pujol = Catalunya era falsa, ara reivindiquen la veracitat d'aquesta fórmula que fins abans-d'ahir, segons ells mateixos, era “patrimonialista”. Durant decennis hi va haver sectors polítics que van acusar Jordi Pujol de voler convertir-se en trop de Catalunya. Els arguments que es van aportar en contra d'aquella simplificació de la complexa i diversa realitat de Catalunya per part del pujolisme podrien omplir tres estadis del Barça. Però ara es veu que sí, que Pujol era, i sobretot és, igual a Catalunya. Estem sucumbint a l'oceà de brutícia que algú dissenya perquè ens hi ofeguem. No sé si Oriol Pujol ha de dimitir com a diputat. Però, si ho fa, no ho ha de fer com a concessió a aquest nou capítol de la correcció política que està emergint al voltant del fenomen de la corrupció, sinó per defensar-se millor i per afinar tots els nostres dubtes sobre uns processos judicials i polítics claríssimament tèrbols.
