Compromís de ciutadania
Manllevo per començar unes paraules de Hermann Hesse: “El capital, el negoci, la màquina i l'Estat són les formes que pren el diable en la nostra època. Tot això ens malmet l'aire i el menjar, el son i els somnis. N'hi ha d'haver uns quants, però, que no es dobleguin; si no, el nostre temps no podrà llegar res a la posteritat.” Paraules sàvies que avui podem fer nostres per descriure el moment que estem vivint. Denúncia i crit de revolta! perquè avui ja són majoria els que no tenen ni tan sols el consol de poder somiar.
La democràcia, com la natura, avui està degradada o prostituïda perquè s'està trencant una peça clau de l'engranatge que li dóna sentit i que no és una altra que la connexió dialèctica entre ciutadania i sistema de representació política. Mantenim la carcassa però, com deia Hesse, “el capital, el negoci, la màquina i l'Estat han acabat malmetent l'aire i el menjar, el son i els somnis...” Al costat de la denúncia, Hesse feia, tanmateix, un reconeixement dels qui van resistir. Ho va escriure fa més de cinquanta anys quan a Espanya “uns quants” no es van doblegar davant les estructures dèspotes del franquisme i va ser gràcies a aquella resistència activa que la nostra generació va forçar o heretar la transició democràtica.
Què se n'ha fet, d'aquell llegat? Què podrem llegar nosaltres als nostres néts? Aquella democràcia acabada d'estrenar en un marc econòmic que feia viable l'ascensor social se n'ha anat en orris. Per què? Els clàssics llatins feien servir una sentència que deia assueta vilescunt per explicar que allò que fem per inèrcia i repetidament acaba perdent vigor i es degrada si perd el sentit i l'impuls inicial.
Recordem d'on venim. Els partits polítics a casa nostra van néixer dels moviments cívics, veïnals, de les lluites obreres, de les mogudes universitàries, dels col·lectius cristians progressistes. Hi va haver de fet un transvasament de lideratges que va permetre una altíssima complicitat entre ciutadania i partits per respondre als reptes de construir unes noves bases per a un nou estat. El poder polític democràtic es va anar imposant als altres poders fàctics (poder judicial, poder militar, poder econòmic) heretats de la dictadura. Es va aconseguir aquesta hegemonia política precisament gràcies a la simbiosi entre ciutadania i càrrecs electes. El referent més proper d'aquests canvis i d'aquestes complicitats van ser els ajuntaments emparats en el marc superior de la Constitució i l'Estatut, dues claus de volta que la ciutadania majoritàriament va votar i aplaudir encara que avui es puguin sentir veus que ho qüestionin.
Amb el pas del temps, però, el compromís polític de la ciutadania ha perdut tremp i ha acabat limitant-se a la legitimació dels polítics a través del vot puntual. La cultura política ha deixat de basar-se en el protagonisme de la ciutadania i s'ha tornat escandalosament clientelar. Amb els nostres vots legitimem l'exercici del poder a uns professionals de la política aplegats en llistes electorals tancades i renunciem metafòricament a intervenir en el control democràtic d'aquesta delegació. Això ha permès que els vells diables de Hesse s'apropiïn novament de tot el sistema obrint pas a l'especulació, la bombolla immobiliària, les trampes bancàries i la corrupció que han afectat finalment el mateix cor del sistema.
Com no podem esquinçar-nos les vestidures en veure que mentre continua creixent l'atur, mentre les retallades rebaixen la qualitat dels serveis en salut i educació, mentre que més del 25% dels nostres joves, acadèmicament capacitats, es veuen foragitats del mercat laboral nacional... ni el govern ni l'oposició són capaços de plantejar una mena de pacte d'estat per fer sortir el país de la situació d'emergència? Com és possible que en aquest context de desafecció política per part de la ciutadania el nostre Parlament permeti i justifiqui que diputats imputats per presumptes casos de corrupció mantinguin sense rubor l'acta de diputat?
Caldrà tornar als orígens i creure que una nova política és possible i unes actives complicitats amb els nous moviments socials són del tot imprescindibles. Els partits d'esquerra no s'ho poden mirar des de fora. Els cal una immersió cívica. Cal sumar. Cal fer propostes de regeneració, cal activar el debat públic per forçar mesures de transparència, cal tenir el coratge per plantar cara als vells i nous diables que tenen sempre el mateix nom: el capital, els negocis, les màquines i l'estat. Només així serem capaços de llegar als nostres néts un país just, lliure i plenament democràtic.
