El passat en present

Aprofitant la nova visita a Barcelona de l'eminent sociòleg polonès Zygmunt Bauman, els amics del CCCB m'han passat alguns dels manuals que publiquen dels conferenciants que aterren a la ciutat. En una de les seves últimes intervencions, Bauman va acabar el seu discurs citant el malaguanyat José Saramago: “I jo pregunto als economistes polítics, als moralistes, si ja han calculat el nombre d'individus que és forçós condemnar a la misèria, al treball desproporcionat, a la desmoralització, a l'infantilisme, a la ignorància vergonyosa, a l'infortuni insuportable, a la misèria absoluta, per produir un sol ric.” El pensador polonès oferia com a conclusió que no havíem de trigar gaire a fer aquest càlcul.

Les declaracions de Saramago van ser fa anys. Em pregunto què diria ara de la situació, de l'intent de robatori als ciutadans xipriotes i als seus inversors, de la misèria generalitzada, en què els treballadors som pobres de solemnitat i els milions d'aturats no tenen més auxili que el de Càritas. La cua quilomètrica que es va formar a la Rambla fa unes setmanes per sopar va tenir com a resposta de l'Ajuntament l'oferiment d'un magatzem al centre. Potser l'espectacle no els resultava massa edificant? Potser els turistes que desemboquen a la Rambla marxarien a un
altre paradís, més civilitzat?

Abans, quan els catalans i els espanyols viatjàvem arreu del món, sempre sentia vergonya aliena quan els sentia bramar en zones desemparades d'Àfrica o Àsia, de la golafreria ignorant amb què es presentaven. Les sortides de l'autocar et connectaven amb les mirades profundes del pobres que demanaven almoina. Ara segurament serem nosaltres els que semblarem uns desgraciats per als turistes rics que passen el dia mirant-se la Sagrada Família, el parc Güell i altres monuments. Ho sabrem suportar en silenci?